Diego L. Fernández Vilaplana
Professor d’Història a l’IES Andreu Sempere d’Alcoi


Les Amigues del Club UNESCO d’Alcoi em van convidar per participar d’una taula rodona
sobre educació i COVID. La darrera xerrada d’unes jornades imprescindibles. Una reflexió
col·lectiva, on la societat civil organitzada ha tornat a donar una lliçó als polítics. Perquè
l’administració deu estar molt enfeinada, no saben ben bé en què, com per a posar-se a
analitzar la gestió realitzada i buscar-ne millores. Això o deuen pensar que ho han fet de
meravella, tot i acumular a Alcoi 393 morts per 100.000 habitats, més del doble que la
mitjana estatal.
Encara que semble una ximpleria, cal recordar que als centres educatius no vivim aïllats. El
que passa dins l’aula és un reflex de la nostra societat, del millor i del pitjor, ni més ni
menys. Per tant, com no podia ser de cap altra manera, també als centres educatius la
COVID ha posat de manifest les mancances que arrosseguem.
Per si hi havia cap dubte, ara ja sabem que no tenim la millor sanitat pública del món, ni de
lluny. Els retalls econòmics perpetrats amb l’excusa de la crisi econòmica, fa més d’una
dècada, no s’han revertit. Estem pitjor que estàvem i la pandèmia no ha fet més que posar-
ho en evidència.
No sé si a aquestes alçades algú continuarà pensant que era una bona idea deixar en mans
del capital especulatiu la cura dels nostres majors. Però si alguna cosa ha certificat el maleit
virus és que la privatització dels geriàtrics és un crim i 30.000 morts ho acrediten.
Per altra banda, les tensions pel que fa a les restriccions no són més que una prova de la
precarietat laboral. Milions d’autònoms i assalariats viuen al dia, i endeutats, i la pobresa
treu el cap a les portes d’una única mensualitat. L’epidèmia ha colpejat les economies de
guerra d’unes treballadores sotmeses a un model econòmic que beneficia només uns pocs,
als de sempre.
Doncs bé, això mateix hem vist a les aules.
 En primer lloc, i per sobre de tot, la segregació. En realitat no tenim una xarxa
educativa, en tenim dues. Una privada, que paguem entre totes, i que selecciona
l’alumnat en funció dels recursos dels seus progenitors. I una pública de veritat, i
subsidiària de la primera, on atenem les necessitats educatives i socials que no li són
rentables a l’empresa privada.
Enviar a casa a xiquets i adolescents ben atesos per les seues famílies no és el
mateix que tancar alumnat sense recursos ni reforços per seguir a distància les
lliçons. Simultaniejar la presencialitat no requereix el mateix esforç als fills de mares
i pares amb estudis superiors que a la resta. Sense l’atenció propera i personalitzada
de les mestres no és possible compensar les mancances econòmiques, socials i
culturals.
 I ací entra la segona qüestió, aquella que anomenen bretxa digital i que jo
qualificaria senzillament de pobresa. Posar l’accent de la innovació exclusivament
en l’ús de les noves tecnologies no ha fet més que aprofundir la desigualtat.
No us avorriré amb les misèries de la plataforma digital engegada per Conselleria.
Una administració tan obsessionada en homogeneïtzar mitjans i continguts que ens

va deixar les tres primeres setmanes desconnectats de l’alumnat. Quan més
imprescindibles es feines les respostes i les certeses, Educació només responia que
estava intentant resoldre problemes tècnics.
Però quan per fi va funcionar l’aula virtual, sempre intermitentment, va resultar que
a l’altre costat de la xarxa no estaven tots els xavals. Una bona connexió a internet i
un ordinador en condicions són luxes a moltes llars.
 I quan al setembre vam tornar a l’institut, només vam trobar un munt de paperassa
amb instruccions contradictòries que canviaven a cada poc. Van enviar alguns
profes més, pocs, i gel hidroalcohòlic. Per a que es feu una idea, les primeres
mascaretes arribaren al gener.
Calia mantenir la distància dins de les mateixes aules atapeïdes. Atendre
simultàniament alumnes confinats des del nostre propi telèfon. Mantenir el corrent
d’aire a aules amb una calefacció que amb les finestres tancades tampoc no
funciona. O atendre l’alumnat dels companys malalts sense cap substitució.
Això sí, no tot funciona malament, la maquinària de la propaganda política s’ha demostrat
ben engreixada. Alguns exemples:
 Han repetit fins a la sacietat que els col·legis eren entorns segurs. Doncs bé, les
xifres diuen que entre els docents la incidència ha estat tres vegades major que la
mitjana. De l’alumnat no tenim xifres, però els joves tornaven a classe sense fer-se
proves quan els seus companys eren positius i simptomàtics. Així que van
contractar una empresa privada per fer centenars de proves un sòl dia en tot el curs.
Centenars de proves ràpides i milers de fotos, que no falten.
 Setmanes després que avisarem dels problemes reals dels nostres alumnes per
connectar-se, es van succeir les rodes de premsa anunciat mitjans. Les tauletes,
insuficients, van tardar mesos.
 A finals del curs passat, vist el despropòsit, la Generalitat va anunciar diners per a
que els ajuntaments organitzaren programes de reforç pel temps perdut a casa.
Amb aquests recursos el nostre li paga a una empresa per fer activitats d’oci.
 Quan després del Nadal la incidència acumulada es desbordava i els termòmetres
baixaven de zero, el Consistori va anunciar que engegaria la calefacció unes hores
abans i la Generalitat va dir que tampoc no feia falta tancar tan les finestres. Quan
van arribar els mesuradors de CO2 li van regalar als restaurants. I, ara, que
comencem a veure la llum, anuncien un nou retard injustificat a les obres de
remodelació de l’IES Andreu Sempre. Gràcies per res.
La pandèmia ha posat al descobert les vergonyes. Necessitem un únic sistema educatiu.
Una xarxa pública i de qualitat que compense les desigualtats. Unes instal·lacions
dignes, dotades de mitjans i personal suficient. Un model que aporte més a qui més ho
necessita. I per a d’això calen majors pressupostos i menys negocis.
Com també la salut pública requereix més diners. I la cura de majors i dependents ha de
ser exclusivament un servei públic. Però per aconseguir-ho, hem de començar per
revertir el model neoliberal de sobreexplotació.
Perquè quan haja desaparegut la pandèmia, el malalt continuarà ingressat a l’UCI.

Deja un comentario