Feia molts anys que els i les treballadores de l’educació pública de
Catalunya no irrompien als carrers amb la força que ho han fet durant
les jornades de vaga del 15, 16 i 17 de març. En pocs dies, la
impotència i la resignació s’han transformat en protesta i en lluita.
Després de 10 anys de retallades persistents i pèrdua creixent de democràcia
als centres, i després de 2 darrers anys afrontant la Covid sense els recursos
necessaris i amb uns protocols que han generat més desconcert i feina afegida
que una altra cosa, els i les treballadores de l’educació han dit prou. Ho han fet
després dels anuncis del Conseller Cambray dels canvis, sense temps per dur-
los a terme en condicions, del currículum, i d’un avançament d’inici de curs
que, a més d’imposat, genera moltes incerteses organitzatives.
Però com diu el lema que va impulsar inicialment la CGT i que han fet seus la
resta de sindicats i el conjunt del moviment: «no són 5 dies de vacances,
són 10 anys de retallades». Per molt que el Departament d’Educació, amb
la col·laboració de la majoria de mitjans de comunicació, hagi volgut posar el
focus en la qüestió del calendari, aquest ha estat només el detonant, la gota
que ha fer vessar el got. Una de les qüestions més importants de cara als
propers dies de vaga serà seguir incrementant el suport de famílies,
AFFAC i del conjunt de la societat en aquest mateix sentit: que aquesta
lluita va de revertir les retallades i la privatització a l’educació pública que han
vingut imposant els darrers governs.
L’anunci de 5 dies de vaga per part de tots els sindicats amb representació a
l’educació pública va aixecar dubtes inicialment entre part del personal
educatiu per no haver estat debatut prèviament en assemblees. Però
justament, aquesta contundent convocatòria ha resultat un revulsiu i ha
generat una participació a les assemblees i una implicació del professorat que
no es veia en una dècada i que ha tingut com a conseqüència l’enorme força
mostrada en aquestes primeres jornades, que ja han provocat moviments per
part del Departament.
La resposta del conseller Cambray a l’enorme vaga i mobilització del primer dia
va ser aplicar un increment salarial a les direccions «amb avaluació positiva»
per intentar tornar a posar-les del seu costat, després de constatar com moltes
d’elles estan protestant i mobilitzant-se amb les seves companyes de centre.
Posteriorment, hi ha hagut un degoteig d’anuncis de mesures, menors i
maquillades que suposarien una lleu millora en relació amb la situació actual,
però que estan encara molt lluny del conjunt de la plataforma reivindicativa i
que no inclouen cap de les mesures essencials com són el retorn a l’horari
lectiu setmanal anterior a les retallades (18 hores a secundària i 23 a primària)
o la reducció real i generalitzada de les ràtios (no només dels grups d’EI3) que
haurien de suposar, en ambdós casos, un increment significatiu de les
plantilles. Però alhora, i a l’endemà de la vaga per la llengua del 23M, enlloc de
blindar realment el català a l’escola, ERC anunciava un acord que suposa
un atac a la immersió lingüística encara més greu que la mateixa
sentència del 25%, ja que inclou l’ús del castellà a la resta d’àrees
sense definir-ne el percentatge.
La força demostrada els primers 3 dies de vaga evidencia que cal anar
a per totes: difícilment ERC, partit del govern i del conseller, podrà assumir
gaire més temps el desgast polític que li suposa aquest pols. Ni pot mantenir
gaire més temps a un provocador que ha generat un consens sense precedents
en contra seva com en Cambray, ni pot seguir mantenint la manca de
finançament que pateix l’escola pública (un 3% del PIB quan la pròpia LEC diu
que ha de ser un 6%), si la lluita segueix amb la mateixa o amb més força
encara. I aconseguir-ho és possible.
A més del suport de les famílies, és essencial la participació dels i de les
estudiants a les properes vagues, com sembla que així serà. Alhora, cal tenir
ben present i ser fidels a les demandes concretes del personal interí que ha
protagonitzat recentment la lluita més rellevant dels darrers anys exigint un
concurs de mèrits basat en el temps treballat enlloc de l’actual model
d’oposicions.
Una altra de les qüestions més importants a millorar en la continuïtat és
incorporar a la lluita al conjunt de personal no docent que treballa als
centres educatius: personal de suport (TEEIs, TIS, vetlladores, etc),
PAS i companyes del lleure, que pateixen situacions realment precàries a
mans d’empreses privades davant de les quals s’ha d’exigir la seva
internalització. De la mateixa forma, caldria recordar i afegir a personal
d’escoles bressol i companyes d’Universitats, també en situacions molt
precàries, com ara les doctorandes. És molt important no deixar cap
company/a enrere i aixecar també totes les reivindicacions dels diversos
col·lectius de l’educació, per solidaritat de classe, però també per tenir més
força per guanyar.
I possiblement, l’element més important de cara a la continuïtat més enllà de
les jornades de vaga del 29 i 30 de març, serà traspassar el poder de
decisió de fins a quan i de com ha de seguir la lluita a les assemblees
de treballadores dels centres educatius. Els sindicats convocants a les 5
vagues han reiterat que és fonamental la unitat. Doncs bé, la millor unitat
possible, i que no exclou la participació dels sindicats, és aquella que inclou en
el debat i la pressa de decisions al màxim nombre possible de les treballadores
que hauran de participar de les mobilitzacions que se’n derivin. En un moment
com l’actual, cal recordar la vaga indefinida de Ses Illes i quins van ser els
elements que la van fer tombar el Decret de Trilingüisme (TIL), gran part de la
desinversió que patien, i al mateix govern del PP de Bauzà: assemblees de
treballadores amb gran participació, una coordinadora d’aquestes assemblees,
empenta per tirar endavant una vaga indefinida i la capacitat d’aconseguir un
enorme suport social.
Tan de bo, aquesta vaga a l’educació pública sigui l’espurna que prengui la del
conjunt dels serveis públics pels recursos que calen i contra la privatització que
pateixen. Cal un pas endavant de la Taula Sindical de Catalunya per aglutinar
les lluites i les necessitats vitals de la gent treballadora i coordinar un pla de
mobilitzacions que avenci cap a la vaga general! Per últim, es fa cada cop
més evident que cal construir una alternativa política des de l’esquerra,
que no faci de crossa de cap govern que estigui al servei dels interessos de la
burgesia, sinó que defensi de manera independent i nítida els interessos dels i
de les treballadores.
Si seguim, estenem i democratitzem més aquesta lluita: la guanyarem!!
25 de març del 2022
Lluita Internacionalista
