El dimecres 22 de juny férem una visita al MUVIM de la ciutat de València per
veure l’excel·lent exposició temporal que hi ha al Museu de la iI·lustració i
Modernitat referent als «25 años de paz». És una exhibició molt didàctica i ben
dissenyada d’un moment clau del franquisme, 1964. Un moment que no pot
evitar canviar la cara dura del regim i mantenint al mateix temps la mateixa
gestió autoritària i dictatorial que va tombar la República.
Tinguérem el privilegi de que el director del museu Rafael Company ens fera de
guia i anara interpretant-nos tot el material gràfic, especialment cartellista, que
estaven veient. La celebració d’aquell aniversari d’haver guanyat la guerra, ens
fa veure poc a poc convertir-se en 25 anys de victòria. Hem d’acceptar que fou
una operació molt intel·ligent del regim franquista, tècnicament dissenyada
pels millors professionals de la publicitat que aleshores hi havien en dansa. Fou
un moment en que les circumstàncies globals eren molt concretes i que el
material exposat ho reflectix perfectament d’una manera molt didàctica. Unes
sales amb imatges que juguen en diferents colors ens ajuda a entendre els
missatges.
El muntatge i estructura de l’exposició que ha fet el museu, ens ha paregut
tècnicament tant encertat i pedagògic que no ens estranya gens ni miqueta
l’acceptació que ha tingut. El resultat és altament intel·ligible i aclaridor vist a
traves de l’abundant material cartellista i dels mitjans d’informació d’aquella
data. Una campanya molt intel·ligent dirigida per Fraga Iribarne i amb una
generosa partida pressupostaria que va tindre l’èxit que es pretenia sense
dubte.
Les entitats memorialistes, compromeses en fer un anàlisi rigorós i a fons de la
nostra història més recent, creem que el Museu Valencià de la Il·lustració i
FÒRUM PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA I DEMOCRÀTICA A COCENTAINA
memoriahistoricacocentaina@gmail.com
“Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim, sense memòria no existim.”
Modernitat (MUVIM) ha fet una mostra molt aclaridora de la segona etapa del
franquisme. No podrem entendre la perversitat de la dictadura franquista
sense visitar aquesta exposició i fer la lectura corresponent. L’exposició ens ho
posa fàcil. Peça a peça van mostrant-nos mitjançant imatges, com s’amaguen
les coses lletges del regim, amb la industrialització, la modernitat del camp i
l’arribada a les llars del 600, la «vespa», la TV i les neveres. Veiem com la
societat va acceptant (com a mal menor) la dictadura, l’autoritarisme repressiu,
la falta de llibertats en general, etc.
Al mateix temps també ens en fa un raonament de la desesperada situació
internacional que es trobava el regim de Franco. El rebuig a la seva autarquia,
la retirada d’ambaixadors i la negació a pertànyer a institucions democràtiques
internacionals. Allò era insostenible pel règim. Amb molta tècnica publicitària
ens mostra dades del nombre d’ambaixadors que hi havien en 1946 en els que
hi havia en 1963. No es comparen amb els que hi havien durant la República,
que n’eren molts més; calia comparar-los en l’època genocida, de misèria, de
fam i de quant estàvem internacionalment aïllats.
El moment clau i oportú fou la guerra freda declarada entre l’URSS i el
capitalisme occidental capitalitzat pels EE. AA. Això fou un regal pel règim
franquista. Perque va fer que el «tio Sam» retirara tot el que abans havia vetat
per la necessitat que tenia de convertir Espanya en una ampla base militar.
Aleshores, es prengueren acords, hi hagueren injeccions de capital i es feu la
vista grossa a la dictadura. Tot i que hagueren de maquillar el règim, tragar-se
l’autarquia i acceptar una economia liberal sense democràcia. Finalment,
creiem que al general es conformava amb el culte que rebia i el poder
autoritari que tenia per fer desaparéixer el que volia. A més a més, mantenir
(ara si) el càrrec vitalici.
