Diego L. Fernández Vilaplana
Col·lectiu Revolta 1873
Algú molt sabut deia fa anys que la història no es repeteix, però rima. Al llarg del
temps, es succeeixen les grans tragèdies i les miserables farses. Quan ja imaginàvem
morta i soterrada l’hidra de l’odi irracional, renaix ací i allà com si haguérem oblidat
l’horror de l’Holocaust. La xenofòbia, el racisme, la misogínia… tornen a ser opcions
polítiques i fan forat a les democràcies.
Retrocedeixen els drets civils, com fa temps ho feren els nostres drets socials i laborals.
Ens han fet creure que això de la feina també és un mercat, on estan a la venda els
principis més bàsics. No hi ha cap altra llei que la del més fort. Ni horaris, ni salaris,
ni condicions, ni dignitats… El gran exèrcit de reserva, a casa nostra i arreu del món,
determina el campi qui pugui.
No hem après absolutament res. L’única eina de resistència eficient que crearem les
treballadores i els treballadors s’ha esfumat com si fos un somni. Ara fa un segle, una
vaga solidària a la ciutat de Barcelona va obligar el govern a legislar la jornada de vuit
hores. Els salaris han augmentat només a cop de conflicte. I les condicions laborals
milloraren gràcies a la lluita sindical.
Ni tan sols l’aparell de repressió del totalitarisme franquista va aconseguir doblegar el
moviment obrer. Ha estat més subtil. Ens hem deixat convèncer que havíem de
competir amb qui tenim a la vora, en lloc de fer-nos forts units. Per contra, la història
ens demostra que l’organització pacient, a la feina i als barris, ens atorga un poder
immens que els diners no poden derrotar.
Ara fa 149 anys, l’alcalde d’Alcoi va disparar contra els manifestants en vaga. Perquè
sí, per demostrar el seu poder. Lluny d’acovardir-se, els internacionalistes van fer front
a l’agressió. A la Revolució del “Petrólio” (com diem ací) van morir 16 persones.
L’últim a caure va ser Agustín Albors, Pelletes. La gosadia li va costar anys de presó a
casi 300 dissortats. Dones, homes, vells i xiquets van penar al castell d’Alacant. Alguns
van morir allà. Però el moviment es va refer amb més força, perquè la solidaritat va
sobreviure, fins i tot, darrere dels barrots.
Tornarà Pelletes! I no exagerem. De fet, ja és aquí. L’autoritarisme s’obri camí en la
política. I aquesta vegada no tindrem organització per oposar-hi.
Rememorar els fets ens ha d’ajudar, també, a repensar el nostre present.
https://www.verkami.com/projects/33806-pelletes-tornara
