Vivim en un món on la racionalitat humana, que ens hauria d’haver dut cap a un progrés col·lectiu i una convivència harmònica, ha estat engolida per un sistema dominat pel poder capitalista. Aquest sistema, construït i perpetuat per un selecte grup d’interessos particulars, sembla només moure’s en benefici propi, deixant la resta d’humanitat al marge. Som, com qualsevol altra espècie animal que viu en grup, sotmesos a una jerarquia en la qual els “líders” prenen decisions per damunt de la resta, sovint amb poc o cap interès per les necessitats de la col·lectivitat.
Aquest grup de poder, liderat per una elit que ocupa les esferes de poder econòmic i polític, actua com a governants sense una autèntica capacitat de gestió al servei de la societat. Aquest lideratge, rodejat de servidors i acòlits per conveniència, es beneficia de la manca de resistència i de l’obediència de les masses, creades a base de missatges buits i una comunicació manipulada que aconsegueix destruir la consciència col·lectiva i, per extensió, la capacitat de resposta i d’autèntica presa de decisions de la població. Així, la societat es va convertint en un conglomerat de persones desconnectades de la realitat, alienades per la propaganda i desposseïdes de qualsevol tipus de veu crítica.
Davant aquest panorama, ens dirigim de cap a un futur incert que sembla apropar-nos a un col·lapse apocalíptic, en el qual la humanitat, si no troba un canvi de rumb, podria posar fi al mateix ecosistema que sustenta la vida al planeta. L’acceptació passiva d’aquest sistema d’obediència cega, on es repeteix el “sí, senyor” per sentir-se protegit, ens ha conduït a una perillosa desconnexió amb el món que ens envolta, com si ignoréssim que les accions d’aquests “governants” tenen conseqüències directes sobre tots i cadascun de nosaltres.
Un exemple clar d’aquesta disfunció social és la situació de països que, com l’Àfrica, mai han estat realment descolonitzats. La fam, les guerres internes, i l’explotació sense escrúpols dels seus recursos naturals són el resultat de l’interès del món desenvolupat per apropiar-se del que aquests països posseeixen. Amb la justificació de “necessitats del món desenvolupat”, la seva terra és espoliada mentre les poblacions locals són víctimes d’una misèria endèmica.
A més, hi ha conflictes com el genocidi a Palestina o les més de seixanta guerres que tenen lloc en el món, que són constantment silenciats en els mitjans principals. Aquests conflictes, que mai reben l’atenció necessària ni un debat seriós, semblen invisibles per a la majoria d’una societat que, de tan acostumada a aquest silenci, ha perdut la capacitat de qüestionar i d’actuar per canviar-ho.
Tot això ens porta a una profunda reflexió: si aquest camí no es modifica aviat, ens dirigim cap a una fosca realitat de la qual serà impossible escapar. En lloc de crear consciència i de donar veu als que pateixen les conseqüències d’un sistema mundial fallit, continuem adormits en una apatia que permet l’augment del feixisme arreu del món. Aquest camí, si no hi posem fre, ens pot portar a un punt de no retorn en el qual serà massa tard per salvar allò que realment importa.
La conclusió és clara: cal una transformació radical. Perquè aquesta situació esdevingui un punt d’inflexió, és essencial que la societat desperti, que recuperi la seva consciència crítica i actuï per construir un futur més equitatiu, just i respectuós amb el planeta.
