La lluita contra el règim d’Erdoğan ha de créixer amb una vaga general!
Lucha Internacionalista
Les mobilitzacions són massives, desencadenades per les operacions de detenció, arrest, repressió i intervenció iniciades pel règim d’Erdoğan contra Ekrem İmamoğlu, la Municipalitat Metropolitana d’Istanbul (İBB), els municipis de Şişli i Beylikdüzü i més d’un centenar de persones, al matí del 12.
Les protestes, inicialment motivades per la privació del dret a triar i ser elegit, han unit ràpidament la indignació acumulada a causa de les polítiques contínues de repressió del règim, la restricció generalitzada de drets democràtics i llibertats en tots els àmbits, la manca de perspectives futures i l’empobriment agreujat per la crisi econòmica.
Des del principi, els estudiants universitaris han assumit un rol protagonista, impulsant les mobilitzacions amb el boicot acadèmic organitzat a nombroses universitats. Centenars de milers de persones a moltes ciutats, places i barris, especialment a Istanbul, Ankara i Izmir, segueixen omplint els carrers per defensar els seus drets i llibertats democràtiques.
Repressió, detencions i violència contra les mobilitzacions
Davant d’aquestes protestes, el règim repressiu continua emprant el mètode habitual, intentant intimidar les masses amb l’ús desproporcionat de la força policial, gasos lacrimògens i bales de goma, i creant un clima de terror amb operacions de detenció a la matinada. Erdoğan, en acusar els que protesten en defensa dels seus drets democràtics de «crear terrorisme als carrers», havia facilitat aquesta repressió massiva.
Tot i que aquesta repressió va començar com un intent específic per intimidar el moviment estudiantil, també es dirigeix ara contra periodistes, sindicalistes i companys de lluita de diversos partits socialistes. La direcció del sindicat d’educació, Eğitim-Sen, que va decidir fer una vaga d’un dia en suport al boicot acadèmic, així com els seus treballadors, que són objecte directe d’atacs per part del règim.
El règim d’Erdoğan busca eliminar la llibertat de reunió i manifestació, restringint a més el dret del poble treballador a informar-se’n. En aquest context, nombrosos periodistes han estat detinguts, diversos comptes de mitjans independents en xarxes socials bloquejades, i els mitjans que intenten cobrir els esdeveniments des de les places són amenaçats pel RTÜK (Consell Superior de Ràdio i Televisió).
El règim no tolera ni tan sols la “d” de democràcia ni la “l” de llibertats. L’objectiu darrere d’aquesta violència i detencions és frustrar les mobilitzacions que n’han alterat els plans. L’operació contra İmamoğlu i la intervenció contra la İBB van ser frenades precisament gràcies a aquestes mobilitzacions. Tot i això, aquests intents il·legals d’intimidar no aconsegueixen frenar la determinació la i ràbia popular contra el règim.
Les masses i els límits del lideratge del CHP
La direcció del CHP, que inicialment va evitar dirigir clarament les masses en les protestes, intenta ara controlar les mobilitzacions mitjançant convocatòries diàries a Saraçhane, especialment davant de la pressió creada per la lluita inicial dels estudiants universitaris. El CHP, el caràcter de classe del qual el porta a evitar qualsevol mobilització que escapi del seu control, ha recorregut a diverses tàctiques. Primer, va intentar canalitzar les protestes cap a les urnes del 23 de març destinades a triar el proper candidat presidencial. Tot i que aquesta crida va tenir un suport significatiu, la direcció del CHP evita conscientment oferir una línia de lluita real de ruptura amb el règim.
Més encara, atesa la magnitud de la repressió i la força de les mobilitzacions, el CHP ha evitat fins i tot formular demandes urgents concretes, com exigir clarament el «immediat alliberament d’İmamoğlu«. Tampoc no ha organitzat una defensa efectiva davant la intervenció de l’administrador imposat pel govern (kayyum) al Municipi de Şişli. A més, ha tergiversat la demanda estudiantil d’una vaga general, que invoca el poder productiu dels sindicats i els treballadors, proposant en canvi una «vaga de consum«.
Aquestes postures polítiques, juntament amb el discurs de comiat d’Özgür Özel el 25 de març a Saraçhane, mostren clarament que la direcció del CHP prefereix contenir la lluita en lloc d’impulsar-la, romandre dins de l’ordre existent en lloc de trencar amb ell, així, els interessos de l’aparell partidari i del seu estrat social dirigent, no els dels treballadors, joves, dones, persones LGBTI+, poble kurd i sectors oprimits.
L´actitud política d´aquesta oposició dins del sistema no és sorprenent per a nosaltres. Però més important encara és que la determinació i la claredat de les masses en lluita que superen àmpliament la del lideratge del CHP. No obstant això, som conscients que la direcció política del moviment es centralitza actualment al CHP. Per això, fem una crida a aquesta direcció perquè continuï la mobilització fins a l’alliberament de tots els presos polítics, inclòs Imamoğlu, preparant un pla d’acció real i efectiu que forci el règim a retrocedir. Això només es pot assolir mitjançant l’ús del poder productiu de la classe treballadora, no amb campanyes simbòliques. Convidem també les masses que donen suport políticament al CHP a exercir pressió en aquesta direcció.
La nostra força prové de la producció, ja no tenim força per consumir!
L’absència d’una alternativa independent del règim i de l’oposició tradicional, capaç d’unir demandes democràtiques, econòmiques i socials per trencar el règim repressiu, continua sent decisiva. Com a Partit de la Democràcia Obrera, hem cridat des de fa temps a aquesta alternativa “Aliança dels Treballadors”. Una aliança que uneixi la mobilització democràtica amb la lluita econòmica per salaris i condicions dignes.
Aquest camí requereix construir demandes i eines de lluita concretes que responguin i elevin les expectatives actuals de les masses, rebutjant propostes passives com el “boicot al consum”, especialment quan els treballadors enfronten pobresa i salaris cada cop més insuficients. Això implica avançar i no contenir les mobilitzacions estudiantils i populars.
A més, això requereix proposar una línia de lluita als treballadors que ja no tenen poder de consum, cosa que augmentarà la pressió sobre els seus sindicats perquè utilitzin el seu poder de producció. Requereix actuar perquè la direcció de Türk-İş deixi d’amagar el cap sota l’ala, perquè DİSK vagi més enllà de les declaracions simbòliques i perquè tots els sindicats obrers i de treballadors públics formulin un pla d’acció en defensa dels drets democràtics i socials. A aquest efecte, fem una crida als delegats i representants sindicals, especialment de Türk-İş, DİSK i KESK, a convocar reunions de base i una trobada nacional de lluita, a pressionar els seus sindicats i confederacions per elaborar un programa d’acció i a mobilitzar-se per utilitzar el seu poder productiu.
Cap dret democràtic no està garantit sota aquest règim! Per això, les mobilitzacions han de créixer fins a assolir una ruptura real amb el règim de l’Home Únic d’Erdoğan.
Els comitès de boicot creats pels estudiants universitaris per organitzar el boicot acadèmic són un senyal per assegurar la continuïtat de la mobilització i crear les eines necessàries per sostenir-la. De la mateixa manera, a molts barris del país, la població treballadora continua sortint cada nit als carrers per reclamar els seus drets. Enfortim la nostra autoorganització als llocs de treball, als barris i a les universitats per mantenir viva la lluita contra el règim i el col·lapse econòmic!
Aquesta mobilització crida els partits socialistes, les organitzacions populars democràtiques, els sindicats, els col·legis professionals i els sectors combatius a discutir i consensuar un programa d’acció i a construir una alternativa nacional a les mobilitzacions. Perquè la solució és a la lluita unitària, la solució és a l’Aliança dels Treballadors!
¡No a la usurpació del dret a triar i ser elegit, ni a l’atac contra la llibertat de reunió i manifestació!
Ja n’hi ha prou de repressió, violència, detencions i empresonaments! Cap immediat de les detencions! ¡Llibertat immediata als presos polítics!
Fi immediat del règim d’intervenció als municipis, universitats i a tot el país!
A la lluita i a la mobilització pels nostres drets democràtics, econòmics i socials!
