El Comité d’experts de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries ha emés recentment un nou informe sobre la situació de les llengües distintes del castellà a l’estat espanyol. Aquesta Carta és un tractat internacional promogut pel Consell d’Europa, organisme al que pertany la pràctica totalitat dels estats europeus i que, tal i com ell mateix es presenta, té entre els seus objectius la defensa i protecció de la democràcia, de l’estat de dret i dels drets humans. L’estat espanyol va ratificar-lo l’any 2001.
La imatge que mostra l’informe sobre la situació del valencià al nostre País té sens dubte un aire de familiaritat. Podem reconéixer les impressions i les preocupacions que compartim totes les persones concernides en la defensa de la cultura valenciana. Un sistema educatiu que no acaba de constituir-se en una ferramenta sòlida i eficient de recuperació de la llengua, i al que les darreres modificacions que s’han introduït l’allunyen encara més dels objectius de la Carta per no possibilitar els programes d’immersió. Una administració, la nostra, l’administració valenciana, que no respecta el dret de la ciutadania a fer ús de la llengua pròpia i una altra administració, l’estatal, que senzillament qüestiona els drets culturals de les valencianes i dels valencians.
Més enllà de les observacions concretes de l’informe cal que hi fem una ullada més àmplia.
En primer lloc la descripció que fa l’informe no és el reflex d’una situació estable. Hem de ser conscients que la llengua i la cultura valenciana estan patint continues agressions. La voluntat, sempre activa, de reduir-les a la insignificança està a hores d’ara operant amb forces renovades. És un conflicte reviscolat en què la pervivència del valencià està en joc.
Tal com es pot entendre de l’informe i de la mateixa Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, estem parlant d’una qüestió de drets, de drets humans. Els entrebancs que es posen al normal ús de la llengua (en la relació amb la policia local o de l’estat, al fer ús dels serveis de salut, o al acudir a un jutjat, a un departament de qualsevol administració, a l’escola o la universitat … ) són autèntiques violacions del dret del poble valencià a viure dins de la seua cultura. No és el reflex d’una discrepància sobre qüestions polítiques i socials. Són violacions dels drets humans.
I finalment, hem d’adonar-nos que si tot això està succeint és per les carències polítiques del poble valencià. No tenim la capacitat d’ordenar la nostra vida en tots els seus aspectes: polítics, econòmics o culturals. Si volem que la cultura valenciana siga el terra on construir el país hem d’aprendre a exercir el dret a decidir.
Conscients que altres organitzacions faran una crida, sens dubte necessària i que recolzem, a les autoritats competents per a que afavorisquen la recuperació del valencià i asseguren mitjançant una llei la igualtat real del valencià, nosaltres volem dirigir-nos a la gent comuna. Perquè hem de ser nosaltres qui exigim el respecte als nostres drets culturals. Som nosaltres qui hem de fer del valencià una eina de transformació política i social.
Decidim, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV
