El 29 de juny d’enguany, fa 313 anys que els habitants del territori valencià han perdut la capacitat de decidir col·lectivament. Aquell dia de 1707, el primer Borbó va esborrar les nostres lleis, suprimir les institucions i impedir que seguírem regulant-nos per un dret civil propi.
Ni els mateixos valencians partidaris de Felip V volien la supressió del sistema polític propi del Regne de València. Això ens demostra que no podem confiar en els cants de sirena que vinguen de ponent – fa poc hem comprovat al Congrés de Diputats com acaba el seguidisme-.
Necessitem recuperar la sobirania perduda, per dignitat i també perquè en són molts els problemes nous que ningú de fora ni voldrà ni podrà resoldre, més aviat ens els agreujaran. Per això, fem una crida al poble valencià per a guanyar els nostres drets i construir un futur millor per a nosaltres i per a les valencianes i valencians del futur:
1 La degradació de les condicions de vida de bona part de la població va més enllà d’una situació transitòria. Si no es canvia el model econòmic, l’empobriment general anirà instal·lant-se sense remei.
2 Cal potenciar el món agrari. Històricament, les catàstrofes de la humanitat han fet tornar a molta gent al camp. Una producció cada dia més ecològica, cap a la sobirania alimentària i mantenint l’exportació de l’excedent a Europa han de ser objectius compartits de la societat valenciana.
3 La política industrial ha de deixar de consistir a bonificar les multinacionals per tal que s’instal·len o no se’n vagen. S’han de potenciar des de la base les empreses pròpies nascudes al territori i enfortir els autònoms i micropimes, part fonamental del nostre teixit econòmic. La lluita contra el canvi climàtic ha de ser denominador comú de totes les actuacions.
4 El turisme s’ha de tractar molt a fons perquè no faça més mal que bé al nostre medi natural i a la població més vulnerable. S’ha d’anar molt amb compte amb el turisme de sol i platja pel que fa al primer element sensible i amb el de ciutat perquè no expulse la població dels centres històrics. Ja està passant a València, igual que a Barcelona: el món no pot ser només dels propietaris d’edificis i dels que es podran permetre vacances.
5 Si no hem deixat mai de reivindicar un poder valencià, ara ha de ser tasca ineludible de totes i tots. El marc constitucional espanyol posa en perill el futur dels territoris que són poc rellevants, com el nostre. No hem de necessitar cap permís ni parar la mà per a fer front a les necessitats urgents de la nostra societat. Decidir lliurement i tindre una hisenda pròpia són les concrecions polítiques d´eixes urgències.
Com feren les valencianes i valencians durant el segle que va seguir a aquell 29 de juny de 1707, i com van reivindicar les i els patriotes de la Declaració Valencianista de 1918 i les i els Solitaris nacionalistes en el 1r Aplec de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí ara fa cent anys, hui seguim amb la seua lluita fins a la completa restitució de les nostres llibertats.
