A l’aclamada pel·lícula Green Book, obra biogràfica sobre el virtuós pianista afroamericà
Don Shirley, podem veure una escena brutal on els dos protagonistes s’embranquen en
una discussió, sota la pluja, referent a qüestions racials i de classe:
Tony Lip (xofer blanc de classe treballadora): – Mentida! Se exactament qui sóc! Sóc
el tipus que ha viscut al mateix veïnat del Bronx tota ma vida…. Això és, això és el que
sóc! Sóc l’idiota que ha de lluitar tots… els maleïts dies per parar un plat de menjar a
taula. Tu? Senyor Important? Vius al cim d’un castell… viatjant pel món fent concerts
per gent rica… Jo visc al carrer, tu et seus al tron. Així que sí, el meu món és més negre
que tu, sóc molt més negre que tu!
Don Shirley (pianista negre adinerat): – Prou! Callat!
A aquesta discussió, el mot “negre” abarca el significat d’ésser el més discriminat, de no
ésser un privilegiat i ser dels de baix. Així doncs, Tony Lip retreu al pianista Don Shirley
que, tot i que ell és negre (motiu de discriminació als anys 60 als Estats Units, i més
encara avui dia), el xofer, a l’ésser d’un barri obrer i de classe treballadora, viu dia rere
dia més discriminació per la seua condició social. I quina relació té aquesta referència
filmogràfica amb la crisi de la covid-19? Doncs que a aquest informe volem plantejar la
següent qüestió: és la crisi de la covid-19 igual per a totes o hi ha gent que ho té més
negre? És la crisi de la covid-19 una crisi social, de classe? Podem parlar d’un grup de
privilegiats, per una banda, i un grup de negres, per una altra?
Amb l’arribada de la covid-19 a l’Estat espanyol i la seua ràpida propagació, es va iniciar
una crisi, que des d’un inici no fou només sanitària, sinó que va suposar un sotrac a tota
la societat en els seus àmbits diversos. Des del principi, distints mitjans de comunicació,
personalitats o figures polítiques es van esforçar en repetir el mantra que afirmava que la
covid-19 ens igualava a totes i ens afectava el mateix, que es tractava d’un virus
“democràtic” (un ús una mica macabre del concepte). L’expressió més clara d’aquesta
corrent de pensament foren les declaracions del viceministre de Salut de l’Iran, Iraj
Harirchi, afirmant: “Aquest virus és democràtic i no distingeix entre pobres i rics…. tots
estem al mateix vaixell”. Amb el pas dels mesos, la realitat ens ha colpejat i ens ha fet
adonar-nos que aquest mantra no és cert del tot, i que la covid-19 si entén de classes.
En primer lloc, és cert que des d’una perspectiva orgànica, el virus no distingeix entre
cossos: s’instal·la en qualsevol organisme, siga d’una persona pobre o d’una persona rica.
Però quan entra el factor humà en joc – parlem-hi de tractaments, exposició al contagi…-
és quan apareix la desigualtat del virus, que indefectiblement, afecta més a uns que a
altres. Des d’una perspectiva biologista, es pot arribar a assegurar que ens influeix a totes
iguals, però aquesta perspectiva ignora deliberadament que els nostres cossos no són
només un ens orgànic, un cúmul d’ossos i músculs, són també una biografia social. Ens
expliquem: front al virus, no totes partim des de les mateixes condicions. Ja des d’un inici,
l’OMS (Organització Mundial de la Salut), advertia que una alimentació saludable no era
capaç de previndre o curar la covid-19, però sí era important per al bon funcionament del
sistema immunitari, i conseqüentment podia reduir les probabilitats d’afecció d’aquesta
malaltia. Amb una taxa d’un 27,2% de pobresa infantil al nostre país segons Unicef i amb
el president de l’Associació de Directores i Gerents dels Serveis Socials, José Manuel
Ramírez, afirmant: “Podem dir que a Espanya hi ha xiquets que passen fam”, podem
relacionar conceptes i entendre que a l’Estat espanyol, ja d’entrada, no totes partíem des
de les mateixes posicions.
Aquesta tònica però, no es redueix només a una qüestió nutricional. En un munt
d’aspectes podem observar com la classe social a la qual pertanys influeix en la
problemàtica de la covid-19. Parlem-hi doncs, d’un fonamental: sistema sanitari públic o
privat. Quan més fort sacsejava la covid-19 i la crisi sanitària, fou notícia com mentre a
les UCIs dels hospitals públics augmentava la pressió, als hospitals privats hi sobraven
fins 2.200 llits a les UCIs. Així doncs, el virus ataca amb més força a la sanitat pública
col·lapsada que a l’assistència mèdica privada.
És necessari també parlar del risc de contagi. Les professions que van estar i estan més
exposades a la propagació del covid-19 són casualment aquelles més precaritzades i
feminitzades (el virus també conté un biaix de gènere): caixeres de supermercat – a la
famosa cooperativa Consum, hi ha un 73% de dones front un 23% d’homes -, infermeres,
zeladores, cambreres… La classe treballadora ha estat l’avantguarda a aquesta guerra, i
com en tots els conflictes bèl·lics, conseqüentment ha sofert més baixes.
Altre dels moments de la crisi de la covid-19 que ha destapat les diferències socials, ha
estat el confinament obligatori al qual va estar sotmès la major part de la població. Resulta
simptomàtic el cas (foto-reportatge de la Directa) d’uns joves migrants a Terrassa que
havien d’incomplir el confinament sistemàticament per seguir recollint ferralla i seguir
venent-la per sobreviure. Destaquem un cas de milers, d’una realitat de la qual no s’ha
parlat amb profunditat: les persones que conformen els estrats socials més baixos de la
societat no s’han pogut permetre quedar-se a casa, i no ha estat un exercici de poc civisme,
sinó un exercici de pura necessitat.
Però per si encara queden dubtes sobre la relació intrínseca de la qüestió de classe i
l’afectació de la covid-19, només cal anar-se’n a les dades d’influència d’aquest segons
els barris: si ens fixem a Madrid i ens centrem en la taxa d’incidència acumulada (nombre
de casos nous de la malaltia), el nivell de renda condiciona aquestes dades:
Barri de Madrid Incidència acumulada covid-19. Renta disponible mitjana.
Puente de Vallecas 1276 17.429
Usera 1155 19.695
Villaverde 1157 19.296
San Blas 1189 21.620
Fuenlabrada 811 12.333
Parla 992 22.248
Salamanca 564 68.333
Chamartín 70,62 50.184
Aravaca 480 65.975
*Dades extretes de la Conselleria de Sanitat de Madrid.
Així doncs, a aquesta crisi de la covid-19, el codi postal ha jugat un paper massa decisiu
en la difusió i propagació d’aquest virus.
Per últim, no podia faltar a l’informe la mirada des de l’educació. Ací també ha colpejat
la societat de classes i de quina manera: amb la transformació de l’educació presencial en
una educació virtual, s’ha produït una escletxa social que encara avui dia condiciona el
conjunt de la comunitat educativa: disposar o no de ferramentes per treballar (tablets,
ordinadors), gaudir de connexió a la xarxa o no, tindre un espai hàbil per dur a terme les
tasques o tindre espais compartits, reduïts i poc il·luminats, haver de cuidar o no de gent
gran a casa o encarregar-se o no de la feina reproductiva de la llar… són alguns dels
condicionants que caracteritzen aquesta escletxa social que amenaça amb esquerdar la
fràgil “igualtat” de la qual presumia el sistema educatiu de l’Estat espanyol.
Com a conclusió, el viceministre de Salut iraní s’equivocava (mai sabrem si
intencionadament o no): la crisi de la covid-19 si entén de rics i pobres, i no totes estem
al mateix vaixell. Algunes es troben a un iot, mentre que d’altres – la gran majoria – van
en barcasses que semblen enfonsar-se.
Quina valoració es mereix aquesta problemàtica, detallada acuradament al llarg d’aquest
informe, des de la meua humil opinió? En primer lloc, creiem escaient que la problemàtica
de la covid-19 i totes aquelles que li succeiran – perquè el món no va a tornar a ser el
mateix – s’enfoquen des d’un prisma sociològic, molt més ampli: els problemes mai són
tan senzills, aguarden milers d’arestes que cal analitzar amb detall per saber elaborar
respostes resolutives. En segon lloc, pense que en aquest moment de sotracs i canvis
bruscs, cal repensar el planeta. Cal abordar canvis estructurals que cerquen models
organitzatius més justos, on puguem eliminar la societat de classes i avançar cap a una
mateixa classe: la de totes les persones, la del gènere humà. I en aquests canvis, l’educació
juga un paper fonamental, doncs ha d’estar l’espai on es tracen les dreceres per assolir les
utopies que actualment repensem. Davant els temps que venen, una màxima: no deixem
cap persona enrere i entre totes, tot.
https://mail.google.com/mail/u/0?ui=2&ik=17c5f5de5f&attid=0.1&permmsgid=msg-f:1679751291108167596&th=174face649818fac&view=att&disp=safe&realattid=f_kfx348xu0
