El dia 27 de Febrer de 1976 es va constituir la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), qui ho diria! 45 anys després, la RASD, continua sent un estat no reconegut per moltíssims països democràtics, totalitaris i monàrquics i donen recer, suport i alguns rendeixen pleitesia a l’estat del Marroc que va ser l’invasor, repressor i opressor del Sàhara Occidental. Que ironia! veritat?.
Aquests països van preferir més els interessos lucratius, a la veritat històrica i de dret que promovia l’ONU.
Em permet donar una cita que sobre el tema té el periodista i corresponsal de guerra que va cobrir el conflicte sahrauí i va escriure el llibre sobre el qual documente aquest escrit, Vicent García Devís “El Sàhara, la terra promesa”:
La gran mentida havia acabat, la ficció d’una independència s’esvaïa com una tempesta del desert, totes les promeses de la metròpoli i d’altres potències internacionals es desdibuixaven com el xaloc.
Però els responsables de les negociacions del Pacte de Madrid encara intentaven sostindre el miratge que els sahrauís podrien expressar la seua voluntat de construir un estat sobirà i independent.
En eixe moment, el rey Hassan donava per tancada tota l’operació d’ocupació i assimilació del Sàhara, en una multitudinaria i dura roda de premsa: “El Sàhara Occidental ès del Marroc; si els sahrauís es revolten…ens els menjarem”.
I, per acabar, la premsa marroquina falsejava la realitat dibuixant una situació idíl·lica de cara a l’opinió pública interna. I, en eixa conjuntura precisa, una gran part dels sahrauís van respondre amb un eslògan que arrosseguen fins a l’actualitat: “Amb el fusell
arrabassarem la llibertat! No tenim pressa, el futur ès nostre”. I eixe crit d’angoixa va desembocar en la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica la nit anterior a la retirada d’Espanya del territori colonial, ès a dir, la matinada del 26 al 27 de febrer del 1976. La classe política estava massa ocupada en una transició molt delicada, en una
situació política on l’extrema dreta neofeixista, amb una certa permissivitat, campava pels carrers de Madrid i dificultava la convivència, una extrema dreta que l’any següent atemptaria al bufet d’advocats laboralistes del carrer d’Atocha, on morien 8 dels seus ocupants i 4 més en resultarien ferits. Dos anys més tard, un altre grup d’extrema dreta
faria exclatar una bomba a la Cafeteria Califòrnia 47 de la capital i provocava 9 morts i 61 ferits. ETA. a més, es mostrava activa i les pressions per a legalitzar el PCE i pactar i embastar una Constitució deixaven Espanya sense voluntat i sense forces per a encarar una descolonització que va ser una gran vergonya, un gran bunyol.
L’últim president del govern del general Franco era Carlos Arias Navarro, conegut com “el carnisser de Màlaga” perquè havia firmat com a jurista milers de sentències a mort en la guerra i post-guerra espanyola; també va ser el primer president de la Transició.
El mateix home que havia consentit la traïció als pobladors de la colònia continuava governant, a espentes i redolons fins a l’estiu de 1976. El nou president, el jove Adolfo Suarez, que també provenia de les files dirigents del Movimiento Nacional, tampoc no va facilitar les coses per a cercar una solució honorable per a Espanya i per al Sàhara.
No Suarez, ni cap govern o president de govern espanyol han fet històricament un pas per a donar una solució viable, definitiva o pactada al problema sahrauí. I cap d’ells, una volta al govern, i d’això un bon exemple seria Felipe González, al·legant raons d’Estat, han complit amb la paraula donada als representants del Polisario exilats al sud d’Algèria, a
més de 1.400 quilòmetres d’Alger, l’últim forat del món, però a dos pasos de la terra promesa, el Sàhara lliure, entre la zona dels murs i Tinduf.
La transició no podia haver arribat en millor moment per als partits demòcrates espanyols, com el PSOE o el PCE, i no podia haver arrivat en pitjor moment per als sahrauís.
Arribat a aquest punt de lectura, és clar que la solució és política i els interessos a més de lucratius són polítics.
Quants anys han de passar fins que els països implicats en la solució admeten i complisquen la resolució dictada per l’ONU? RE-FE-REN-DUM JA!
Preguntat d’una altra manera, Quant sofriment, vexacions, violacions, segrestos, assassinats, empobriment, penúries, empresonaments, espoli de recursos, adoctrinament forçat i sobretot, ocupació de la seua terra, ha de passar el poble sahrauí?
La resposta està en el vent, com diu Bob Dylan en la seua cançó.
J. Blanes.- Directiva ONG Sàhara Lliure Paterna
