Només faltava l’espiral inflacionària propera al 10% per acabar de
descarregar sobre la classe obrera i els sectors populars els efectes
de la crisi capitalista. Un augment salarial mig de l’1% en el 2021. De
funcionaris pel 2022, del 2%. Pensions que pugen un 2’5% amb
l’estafa de l’invent de l’increment de l’IPC mitjà. Salari mínim
interprofessional a 1000 euros, suposava només una puja del 3’6%.
Mentre la inflació a finals del 2021 pujava el 6’7%. La pèrdua
de poder adquisitiu encara és superior si parlem dels treballadors/es
amb sous inferiors, perquè creix la desigualtat salarial i la bretxa de
gènere. Un empobriment generalitzat recau sobre la població
treballadora: acomiadaments, pèrdua poder adquisitiu de salaris i
pensions, desnonaments i uns serveis públics lluny de superar els
anys de retallades i pandèmia.
Acomiadaments i tancaments rècord al 2021 a la indústria
L’any 2021 es tancava amb el triple d’acomiadaments a la indústria
que el 2020. El 2020 eren General Cable (Manlleu i Montcada), TE
Connectivity. a Montcada; Saint-Gobain, a l’Arboç, o Motherson
Sintermetal, a Ripollet, U-Shin, a Abrera, o Nobel Plastiques, a Sant
Joan Despí. El 2021 seguien amb Nissan i totes les seves
subcontractes, Continental, Robert Bosch, Italco, Movapid… un total
oficial de 7.572 acomiadaments a la indústria, la pitjor xifra des del
- I el 2022 començava amb els 345 de Malhe Vilanova… i ja es
parla de SEAT. La major part d’aquests acomiadaments negociats i
signats per les majories dels comitès d’empresa. I els acomiadaments
industrials són de millors salaris i més estables que altres sectors.
Tancaments que venen de la mà d’una major precarització dins les
reformes laborals que el Govern de PSOE-IU/Podem es va negar a
derogar.
En tots els tancaments la paraula màgica és “reindustrialització”. Una
paraula que amb el temps s’esfuma. Aquesta setmana el comitè
d’empresa de Nissan s’indignava de la poca responsabilitat de les
administracions, però ho fa ara, que la planta ja està tancada i
després de deixar a la seva sort a totes les subcontractes. I recordem
que a l’agost del 2021 la signatura del tancament de Nissan va ser
presentada com “un triomf històric de la classe obrera!”
Vaga als serveis públics
L’educació pública sortia amb 5 dies de vaga amb una força que no es
veia en molts anys, amb el crit d’acabar amb els 10 anys de
retallades. Després que al novembre una potent vaga d’interins/es
havia obligat el govern de la Generalitat a moure fitxa per limitar la
temporalitat. Molts sectors de serveis públics lluiten no només per a
mantenir el poder adquisitiu sinó també per revertir els processos de
privatització, tot exigint com el 061 o el 112 la integració en plantilla
de la Generalitat o els serveis d’ajuntaments que reclamen –com les
companyes del SAD- la municipalització.
A la sanitat, només la gran divisió entre els col·lectius de
treballadores no ha permès que la lluita per l’estabilització i ampliació
de les plantilles necessàries en la lluita contra la pandèmia i
l’enfortiment de l’atenció primària, no hagin protagonitzat
mobilitzacions més decisives en una sanitat pública, malmesa amb
anys de retallades i privatitzacions.
No podem esperar més, el resultat d’aquest empobriment és que hi
ha 20 desnonaments diaris a Catalunya (una quarta part de tot
l’estat) malgrat els anuncis oficials de moratòries i, si no son més, és
pel moviment de solidaritat que s’enfronta als operatius policials,
sovint amb nombroses multes administratives per la llei mordassa i
agressions policials. A Catalunya hi ha 1.300.000 persones que viuen
en un habitatge insegur o inadequat, en risc de ser desnonades o que
ja viuen en espais ocupats, o en infrahabitages. I 15.000 persones
sense sostre -25.000 segons les entitats socials-. Amb un de cada
tres infants en risc de pobresa, una xifra que no para de créixer. Un
sector especialment castigat és el dels i de les treballadores migrants
a qui es neguen, amb la llei d’estrangeria, els més elementals drets
com a treballadors/es.
Unificar les lluites capa a la vaga general
Aturar aquesta degradació de les condicions de la classe obrera i els
sector laborals no és possible empresa a empresa o sense aixecar un
potent moviment que imposi un canvi de dinàmica per tal que la crisi
la paguin els capitalistes que l’han provocada. El govern del PSOE/IU-
Podemos ha augmentat substancialment les subvencions a les
direccions de CCOO i UGT per tal que segueixin signant els acords
amb la patronal. La Mesa sindical (CGT, IAC, Co.bas., CNT, SO)
comença a ser un referent de lluita. Impulsar des d’aquesta
plataforma la unitat de les lluites, ampliar-la a les organitzacions
d’esquerra i moviments socials, ha de permetre obrir la perspectiva
de la vaga general.
Per un pla d’urgència:
la creació de llocs de treball públics. Una pujada de sous i
pensions d’acord a la inflació. Tancar la bretxa de gènere. Prou
discriminació laboral contra les dones i contra les persones
LGTBI
La derogació immediata i real de les reformes laborals.
La reducció d’hores de treball sense reducció de salaris.
Pensió mínima equivalent al SMI. Ni Pacte de Toledo ni plans
privats d’empresa.
Prohibició dels desnonaments i talls de subministrament bàsics.
Expropiació d’habitatges de grans tenidors per fer un parc
públic d’habitatge. Expropiació de les elèctriques.
Regularització ja i equiparació de drets per a totes les persones
immigrades. Derogació de la llei d’estrangeria i tancament
definitiu de tots els CIE.
Reversió de totes les retallades i augment de recursos per a
sanitat, educació i serveis socials. Prou temporalitat a les
plantilles. Prou privatització: internalització serveis
externalitzats.
Aturem la repressió contra les qui lluiten. Amnistia per a totes
les encausades en lluites laborals, socials i pel dret
d’autodeterminació. Per la llibertat d’expressió contra qualsevol
tipus d’espionatge. Derogació de la llei mordassa.
Augmentar els impostos als més rics i les grans empreses i
aturar el pagament del deute públic ha de permetre els
recursos per fer possible aquest pla d’urgència.
