19 anys donen per a moltes coses. En aquest temps podem viure el pas de la
infantesa a l’adolescència, un moment decisiu de les nostres vides a les quals
potser no se li presta l’atenció que deuria. També en aquest temps descobrim parts
de nosaltres que no sabíem i, si ens orienten bé, fins i tot podem fer front als grans
reptes que suposa convertir-nos, a poc a poc, en adults. Descobrim l’amistat en
majúscules, els primers amors i ens convertim, per fi, en persones que, amb els
coneixements adquirits i les experiències viscudes, poden fer créixer la societat en
què vivim.
Gairebé dues dècades són, sens dubte, temps més que suficient per a construir un
futur. I, no obstant això, en el cas de l’Andreu Sempere, 19 anys no ha sigut temps
suficient. Continuem esperant que se li done la importància que mereix aquest pas
de la infantesa a l’adolescència del nostre alumnat que mereix un lloc digne on
construir la seua “història”. Ells necessiten saber que la seua educació importa i per
molt que els seus professors els ho repetim cada dia i que ens esforcem per salvar
els obstacles que suposen les classes mal condicionades, les goteres, els forats en
el sòl dels patis, la falta d’espai i una infinitat de despropòsits constructius, no el
podran apreciar relegats a unes infraestructures que dificulten l’ensenyament de
qualitat. Com creuran en el seu futur si els governs competents no creuen en el seu
present? Les promeses de reforma d’aquests 19 anys han anat caient una rere
l’altra i amb aquestes l’oportunitat d’apostar pels alumnes que, al llarg de
generacions, han passat per aquestes instal·lacions cada dia més obsoletes. És
temps més que suficient per a dotar aquest centre de la dignitat que li correspon i a
la qual, professors, pares i alumnes ja no li podem posar més pedaços. Per això
demanem, hui i tots els dies que seguiran fins que realment se’ns escolte, que
deixen de donar excuses i que es posen a l’altura que mereixem la gent de l’Andreu
Sempere.
19 anys esperant la reforma. Quants més passaran?
