Com a França, cal una vaga general

Les grans mobilitzacions franceses marquen el punt més avançat de la resistència de
treballadors i treballadores europees per evitar que els grans capitals i el governs que
els serveixen descarreguin la crisi capitalista sobre les seves esquenes. És molt
remarcable que la lluita per evitar un retrocés en les pensions sigui una reivindicació de
tota la classe obrera i la joventut. Si la lluita sembla que no va més lluny és pel rebuig
de la intersindical a convocar la vaga general –com al maig del 68- i a fer seva
l’exigència que domina els carrers: “Macron dimissió”.
De tot això hem d’aprendre. És a França per la defensa de les pensions, però també
Gran Bretanya i Alemanya han estat amb mobilitzacions històriques pels salaris. Perquè
s’enfronta també la pujada dels preus –especialment de l’alimentació-, la pobresa
energètica, l’accés a l’habitatge.. polítiques que empobreixen la classe obrera i els
sectors populars.
El contrast amb l’estat espanyol és esfereïdor. Les dues reformes de les pensions han
passat amb l’acord de les direccions de CCOO i UGT i amb un suposat govern
progressista, malgrat la resistència perseverant i encomiable de la COESPE, el
moviment pensionista que encara ha aconseguit aturar o suavitzar algunes mesures.
L’informe de l’OCDE situa a l’estat espanyol entre els estats desenvolupats on els
treballadors i treballadores més van perdre el darrer any, un 5’3%. El Banc d’Espanya
calcula que aquest any es perdrà 5,6% del poder adquisitiu. CCOO i UGT han signat
aquestes pèrdues. Gràcies a la reforma laboral del govern més progressista –a la qual
també van donar suport-, la precarietat ha seguit i un 27% de les dones no arriba a
cobrar el Salari Mínim Interprofessional. Per això, la pujada del sou mínim no
garanteix sortir de la pobresa, perquè no implica que les jornades siguin de 40 hores.
El govern legisla donant per perpètua la misèria, no només en salaris, sinó també en
pensions, i a la segona part de la reforma, ha aprovat que les “pensions no contributives
arribin al 75% del llindar de la pobresa el 2027”!!. És el país de la UE on la pobresa
ha crescut més al 2022 malgrat la política de pedassos de Sánchez: segons la taxa
AROPE, un 21% dels ciutadans es troben a la vora de la pobresa.
En contrast, hi ha els beneficis rècords de les empreses de l’IBEX 35, amb 52.000
milions el 2022, i uns ingressos de mig bilió d’euros. Fins el Fons Monetari
Internacional i el Banc Central Europeu reconeixen són el principal factor d’aquesta
carrera inflacionària.
La Unió Europea ja ha declarat la fi del període discrecional en augments del dèficit
públic per pal·liar les conseqüències de la COVID i la guerra, i comença a imposar el
retorn a les polítiques d’austeritat.
I tot això passa amb governs suposadament d’esquerres, que va estafar el compromís de
derogar la reforma laboral, la llei mordassa i promeses als pensionistes. Que ha diluït el
contingut de la reforma de la llei d’habitatge o la del “sí és sí” . Si no som capaços de
construir una alternativa a la seva esquerra, tot plegat empeny a la desafecció i és el
preludi de l’arribada al Govern del PP i Vox. És vital la construcció d’aquesta
alternativa, un Front de Treballadors/es i els pobles, veritablement compromesa en la

lluita de la classe obrera contra el capitalisme i dels pobles pel seu dret a
l’autodeterminació contra la Monarquia.
La lluita marca el camí
Allà on hi ha hagut lluita, ha donat fruits. Euskal Herria va concentrar el 56% de les
vagues convocades a l’estat el 2022. L’increment salarial aconseguit va ser del 4’85%,
dos punts per sobre de la mitjana estatal (2’85%). També la jornada anual és de 1688
hores davant les 1.735 de la mitjana estatal. Els pensionistes van arrancar un augment
del 8’5%. Però encara són lluny del nombre de vagues del 2019.
Hi ha una recerca d’alternatives a les direccions de CCOO i UGT. Al País Basc,
ELA i LAB reforcen la seva majoria sindical, i a Galiza creix la CIG. A Catalunya en el
87% de vagues convocades hi ha participat CGT. A les recents eleccions sindicals a
SEAT, la CGT desbancava a CCOO com a segona força sindical. També a
l’ensenyament o l’administració pública és significatiu el seu creixement.
Una altre element important és que la lluita té rostre de dona. El 2022 el 62% entre els i
les vaguistes son treballadores, percentatge que augmenta en els mesos que portem en el
2023 fins el 73%, segons les dades d’El Salto. No en va, la lluita feminista és un dels
motors de les mobilitzacions, com es va tornar a veure el passat 8-M.
En plena crisi d’estagflació (pujada de preus amb amenaça de recessió) s’aguditza
l’ofensiva del capital contra la classe treballadora. La lluita pot arrencar millores o
aturar agressions quan la classe obrera està unida i mobilitzada. Quan els conflictes
obrers no es queden tancats a la fàbrica i adquireixen una dimensió social.
La coordinació dels sectors en lluita, la seva confluència és un element important. La
constitució de la Taula sindical de Catalunya del sindicalisme combatiu, que va néixer
de la gran vaga general del 3 d’octubre del 2017, contra la repressió de l’estat i pel dret
d’autodeterminació, és un pas important. Però cal que estableixi un pla de lluita i uns
objectius clars: aturar l’ofensiva patronal i dels governs, amb la lluita unida de
tota la classe obrera, amb la vaga general.

Cap salari ni pensió per sota del llindar de la pobresa
Puja de salaris i pensions d’acord a l’encariment de preus.
Acabem amb la bretxa de gènere. Prou precarietat.

No més desnonaments. No més pobresa energètica. Expropiació de l’habitatge buit
en mans dels grans tenidors. Nacionalització de la banca i les empreses

energètiques sota control obrer.

Derogació de les Reformes Laborals i de Pensions i de la Llei Mordassa.

Unir les lluites! Ens cal ARA la vaga general.

1 de maig de 2023
Lluita Internacionalista