Quan encara recordem el passat Nadal i l’any en curs, com sol esdevenir, està a punt de deixar-nos per sempre, tornem a celebrar-ne u de nou amb l’esperança renovada que -si pot ser- siga millor que l’anterior, tal com l’anualitat que començarà en un tres i no res. En la condició humana subjau la voluntat que tot millore d’un any a un altre, encara que, com se sap, tota millora no és necessàriament proporcional al desig perquè ho siga. Una cosa és demanar i una altra ben distinta que hi ocòrrega, però en eixes estem des que som conscients del pas del temps mitjançant la seua mesura.
I és que el temps és un concepte mesurable des que l’univers és el que és i el gran jutge que, des d’abans que naixem, tot ho abasta. Res se n’escapa al seu control per molt que ens entestem en evitar-ho, des que les nits succeixen els matins i les vesprades.
Eixe temps que sembla abstracte, en realitat es condensa en cadascú de nosaltres i en les accions que fem o volguérem fer, mentre dormim, mentre es fa una mica més llarg quan treballem i prou més curt quan deixem de fer-ho i procurem gaudir-lo lluny d’horaris estrictes.
Per això, quan arriba Nadal necessitem retrobar-nos per a celebrar-ho i per recordar els que ja no hi són. Per comprovar que hem sobreviscut i els altres també ho han fet. Una victòria amb sabor a pèrdua de que no som del tot conscients fins que no ens convertim en adults i, passat l’equador de la travessia, sabem que ens en queden menys per a seguir-ho fent, tan de bo en pau, harmonia i salut, exultants de retrobar-nos de bell nou com en tantes altres ocasions.
Sempre és temps de compartir, de fer millor les coses, d’alegrar-nos de l’èxit dels altres, de comprovar que els que van quedant estan sans i estalvis, o ho intenten amb totes les seues forces. Però Nadal tot ho sobredimensiona siguem creients o descreguts, tinguem unes idees o unes altres, com una mena de catarsi que ens retrotraua la infantesa perduda, que reviscola en veure els més menuts i veure’ns reflectits inevitablement en ells i la seua inocència. Beneïda inocència.
El temps no corre, vola i ja estem a la porta de Nadal, amb un any més a l’esquena i els millors propòsits encara que molts d’ells, la majoria, siguen efímers. Llàstima que siga així després de tants Nadals viscuts, tantes emocions compartides i tants anhels per complir.
Tempus fugit deien ja els romans, aquells que definitivament assentaren el que coneixem com a civilització, però què poca cosa hem aprés després de tant de temps, de tants erros, de tantes derrotes, de tant d’egoïsme, de tant fer-nos la vida impossible els uns als altres, de tant balafiar els recursos naturals per voler viure per damunt de les nostres possibilitats, de despreciar la vida aliena i d’embrutir la nostra de passada.
Quan Nadal toca a la porta bé faríem en apreciar tornar a estar junts, de recordar els que no estàn, de rebre amb els braços oberts a qui s’incorpora i, si pot ser, pensar que un dia també ens recordaran per tot allò bo que generosament espargirem sense esperar res a canvi.
Bon Nadal i Millor Any Nou!
Albert Ferrer Orts Universitat de València
