El règim sirià s’ha desplomat com un castell de cartes. De manera totalment imprevista, s’ha enfonsat en menys de dues setmanes: l’exèrcit, la policia i les presons construïts durant 54 anys de dictadura criminal han col·lapsat. La gent a les ciutats s’ha rebel·lat, ha buidat les presons, ha llençat estàtues del dictador pare i del dictador fill.
Els presos i les preses de la dictadura han sortit al carrer en una nova Síria.
Policies i soldats han entrat en pànic i han desertat massivament.
L’ofensiva de la coalició opositora semblava incapaç de canviar la situació quan va començar fa només deu dies. Les seves armes no eren res al costat de les de la dictadura, recolzada per Rússia i l’Iran. El règim de Bashar al-Assad havia llançat milers de barrils de dinamita contra barris indefensos, havia gasejat el seu propi poble amb armes químiques, havia erigit presons que eren enormes centres de tortura, amb crematoris inclosos com a Sednaya, havia tallat les cordes vocals els cantants i els havia llançat als rius, que havia violat milers d’homes i dones, havia bombardejat escoles i hospitals…
Tota aquesta maquinària de terror, odi i destrucció es mantenia dempeus contra el poble sirià gràcies al suport de les dictadures de Rússia i Iran, que van sortir a la salvació d’Al-Assad pels seus propis interessos.
Els Estats Units i Israel van deixar molt clar que preferien que Al-Assad seguís en el poder que una situació revolucionària amb potencial per desestabilitzar tota la regió.
Quan el suport de Teheran i Moscou es va afeblir, el poble sirià va veure que l’emperador estava nu i que era la seva ocasió per enderrocar-lo. No ha estat només l’ofensiva militar rebel, ha estat un alçament popular. Daraa, el bressol de la revolució del març del 2011, s’ha alliberat sense esperar que les columnes rebels avancessin.
Una acció militar sorpresa que ha desencadenat una rebel·lió i ha posat en evidència la feblesa d’un aparell de seguretat que semblava invencible.
El règim sirià era un pilar de l’estabilitat a tota la regió, i per això tots els governs de la regió temen la seva caiguda. És el que van declarar dissabte 7 de desembre, un dia abans de la fugida de Bashar, en un comunicat conjunt els governs de Qatar, Iraq, Aràbia Saudita, Jordània, Egipte, Iran, Turquia i Rússia.
Uns havien atacar i els altres havien defensat Al-Assad, però cap d’ells no va voler mai el triomf d’una revolució que no podien controlar.
La caiguda d’Al-Assad és una bona notícia per als pobles de l’Orient Mitjà i del món sencer. La repressió sagnant de la revolució siriana va ser un tallafocs per al procés revolucionari iniciat el 2011 i molts anys després Síria seguia sent utilitzada com la demostració que era impossible la llibertat als països de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. A Algèria, a Egipte, al Líban… quan algú aixecava el cap el règim de torn, els amenaçaven amb una altra Síria, o sigui amb una massacre.
El poble sirià i la coalició opositora han deixat molt clar el suport a Palestina.
També Hamàs, a diferència de Hezbol·lah, va trencar amb l’assassí règim sirià.
Ningú pot entendre millor que el poble sirià el genocidi accelerat a Gaza perquè fa 14 anys que estan sota bombardejos sistemàtics, setges de fam i set, desplaçaments massius… Alep va ser alliberada amb banderes de la revolució siriana i amb banderes de Palestina.
Els rebels ja han atacat posicions israelianes al Golan ocupat.
Una Siria lliure pot ser útil a la causa palestina, i no un règim podrit i assassí que mai no ha disparat un sol tret contra Israel, ni tan sols ara, amb el genocidi a Gaza en marxa. Israel va dir i va repetir durant tota la revolució que preferia que Bashar a l’Assad continués al poder i aquests dies ha amenaçat l’oposició siriana.
Al-Assad s’omplia la boca amb la causa palestina, però en realitat era el millor guardià de la frontera nord d’Israel.
Aquestes últimes setmanes va reaccionar als atacs israelians contra posicions de l’Iran a Síria amb el lacònic “respondrem quan sigui el moment oportú”, i el moment oportú no va arribar mai en 54 anys.
La revolució siriana va ser abandonada per la majoria de l’esquerra a tot el món, ancorada als preceptes de l’estalinisme i el colonialisme. Ara aquests mestres de la confusió seguiran justificant l’injustificable: seguiran dient que hi ha dictadures bones, com els règims de Síria, l’Iran o Rússia… en què ningú d’ells voldria viure. Seguiran abonats a una estúpida lògica de blocs on se suposa que es pot ser antiimperialista i ofegar el teu propi poble a la sang.
Tenen aparell, la propaganda de Putin i de la falsa esquerra i del fals antiimperialisme reformista dels Maduro (Veneçuela), Daniel Ortega (Nicaragua) o Díaz-Canel (Cuba) del seu costat, però res del que diuen se sosté veient què passa a Síria. L’única manera de fer quadrar la seva anàlisi amb la realitat és tergiversant-la.
La caiguda de Bashar és el triomf de la revolució comenada el març del 2011 com a part del procés revolucionari que va començar a Tunísia i va ensorrar dictadures de més de 30 anys d’existència.
La revolució siriana no és un camí de roses. Cap revolució no ho és.
Hi ha molts reptes per endavant. De moment, els islamistes d’HTS, que han encapçalat la coalició que va liderar l’ofensiva militar, i el PYD kurd estan en converses sobre el futur de Síria. Només una Síria que reconegui tots els seus pobles pot ser un país lliure i democràtic. Des de la UIT-QI, com a socialistes revolucionaris, que sempre vam donar suport a la revolució al costat de l’esquerra siriana, no donem suport a aquesta direcció ni despertem cap confiança política. La sortida de fons continua sent continuar la lluita per una Síria Socialista sota un govern de les i els treballadors i els sectors populars.
Donem suport i ens solidaritzem amb el poble sirià i amb aquest primer triomf revolucionari.
Ara no valen els cants de sirena que des de l’estalinisme i l’esquerra reformista critiquen la revolució siriana per la seva direcció. Les veus d’esquerra a Síria van ser silenciades amb la complicitat activa d’aquesta esquerra internacional cega i colonial. Aquesta esquerra que avui està a l’exili i amb la qual, des de la UIT-QI, hem tingut l’honor de treballar colze a colze, L’esquerra siriana, que és avui a l’exili i amb qui hem tingut l’honor de treballar colze a colze, pot jugar un paper important en la construcció de la nova Síria.
Els esdeveniments recents que han trastocat el mapa de Síria només es poden entendre des d’aquest enfocament: d’una banda, el col·lapse d’un règim descompost que ha perdut la base social i que només s’ha pogut mantenir amb el suport militar de forces externes; de l’altra, l’avenç militar d’una coalició política que, amb característiques reaccionàries, reflecteix de manera distorsionada la demanda legítima del poble per l’enderrocament de la dictadura. Tenim grans diferències polítiques amb HTS (el grup que ha liderat dins de la coalició l’ofensiva militar), amb els rebels que es van recolzar a Turquia i amb la direcció kurda (PYD). També tenim grans diferències amb Hamàs i això no ens porta a restar ni un bri del nostre suport al poble palestí.
Amb el dictador Al-Assad fora del poder, la lluita entra en una nova fase, lluitant, entre altres demandes, per garantir les plenes llibertats democràtiques, per la retirada de totes les forces militars estrangeres i per les reivindicacions socials pendents per l’explotació capitalista-imperialista
Visca la revolució siriana lliure!
Visca la Solidaritat entre els pobles!
Palestina lliure del riu al mar!
8/12/2024 Unitat Internacional de Treballadores i Treballadors- Quarta Internacional (UIT-
QI)
