El segrest i l’assassinat
A la matinada del 2 de febrer de 1980, la nostra companya Yolanda González Martín, militant de 18 anys del Partit Socialista dels Treballadors (PST), va ser assassinada a Madrid per l’escamot Grupo 41 del Batallón Vasco-Español.
La nit anterior havia estat segrestada a casa seva per un escamot d’aquest grup feixista dirigit per Emilio Hellín Moro. Va ser torturada i interrogada i finalment Hellín li va disparar dos trets al cap i va ser rematada per un altre membre de l’escamot, Ignacio Abad, quan encara estava viva. El seu cos va ser abandonat en un camí a prop d’Alcorcón.
L’excusa del seu assassinat era la venjança per la mort de sis guàrdies civils en un atemptat el matí del dia 1 de febrer. La van acusar de formar part d’un escamot d’ETA a Madrid. Era una falsedat en tota regla.
La lluita de la Yolanda
La Yolanda era militant socialista des dels 16 anys i, en el moment de la seva mort, era militant del PST, una organització política trotskista. Era filla d’una família obrera de Bilbao, treballava com a empleada de la llar i estudiava electrònica en un institut. Formava part, a més, de la Coordinadora d’Estudiants d’Ensenyaments Mitjans de Madrid on tenia un paper destacat. En aquell moment, la Coordinadora impulsava una potent mobilització contra la intenció del govern d’imposar un Estatut de Centres docents.
Tenint en compte aquestes circumstàncies, és difícil de creure que algú pensés seriosament que la Yolanda, a més, fos membre d’ETA. Era una persona molt significada en un moment de grans mobilitzacions tant d’estudiants com de la classe obrera, que també lluitava contra l’Estatut dels Treballadors.
El seu paper actiu a la lluita dels estudiants molestava i possiblement algú va fer córrer el seu nom en els ambients d’extrema dreta i com que era basca, tenien l’excusa perfecta.
Però l’assassinat de la Yolanda cal emmarcar-lo en el seu moment històric: la Transició Política o millor dit, la «Transició Sagnant» tal com la va anomenar en el seu llibre Mariano Sánchez Soler, aleshores militant del PST. Només entre els anys 1975 i 1983 van morir 127 persones i van ser ferides 1.072 a causa de la violència institucional (policia, grups feixistes).
Víctimes totes elles de la política per controlar les mobilitzacions populars.
Els anys 1979 i 1980 van ser testimonis de grans mobilitzacions dels estudiants d’Ensenyaments Mitjans, dels mestres, i altres treballadors, cadascú en contra dels respectius Estatuts que el govern de Suárez intentava imposar.
Però cada sector lluitava pel seu compte: només es va començar a coordinar els estudiants amb el moviment de mestres en vaga indefinida, trencant les traves de les direccions sindicals amb un moviment assembleari d’elecció directa de representants, on un altre company nostre, viatjava a Madrid per la coordinació.
Però cada intent d’anar més lluny fracassava a causa de les direccions sindicals i, al carrer, per la policia que intentava de forma violenta que les manifestacions respectives no es trobessin mai. La unió de les mobilitzacions hauria donat un gran impuls a les lluites. Però el fantasma de la unitat d’obrers i estudiants convocava també el fantasma del Maig del 68 de París. I aquest era un risc que ningú volia córrer.
L’assassinat de la Yolanda va significar la fi de la mobilització dels estudiants.
Detenció i judici dels culpables
Una vegada detinguts els autors i còmplices del segrest i de l’assassinat de la Yolanda, es va comprovar la seva implicació amb l’aparell d’Estat i que tots ells eren membres del partit franquista Fuerza Nueva. Entre els més significatius hi havia:
● David Martínez Loza, cap de seguretat de Fuerza Nueva. Ell va ser qui va ordenar a Emilio Hellín localitzar a Yolanda González, que ja havia estat objecte de vigilància, i obligar-la a declarar sobre la seva presumpta relació amb ETA. Condemnat a 6 anys de presó.
● Emilio Hellín Moro, militant de Fuerza Nueva i cap de l’escamot. Tenia un ordinador PET 2001 Commodore que podia estar connectat a serveis d’informació. Va desaparèixer durant la instrucció. Botxí i assassí de la Yolanda. Condemnat a més de 43 anys. Mai va penedir-se de la seva acció.
● José Hellín Moro, germà de l’Emilio i guàrdia civil. No va participar dels fets, però estava totalment al corrent i no va informar els seus superiors. No va ser jutjat.
● Juan Carlos Rodas Crespo, policia nacional. Va confessar els fets als seus superiors i va permetre la detenció dels membres de l’escamot. Condemnat a 3 mesos d’arrest.
El procés d’instrucció el va portar el jutge d’ultradreta Varón Cobos, que des de l’inici va intentar evitar que Martínez Loza fos inculpat. Una forta campanya de la família, del PST i dels advocats va obligar a la seva imputació.
Durant la instrucció, Hellín Moro es va fugar de la presó amb una pistola que algú li havia lliurat. Va ser un dels seus diversos intents de fuga, impossible de realitzar sense la col·laboració de membres de l’aparell d’Estat.
Els amics invisibles d’Emilio Hellín
Una vegada condemnat, el jutge de Vigilància Penitenciària li va concedir permisos de sortida, en contra del criteri del centre penitenciari. Finalment, en 1987 va fugir al Paraguai, on va treballar per la dictadura de Stroessner i on feia una vida normal sense que l’Ambaixada espanyola en sabes res. Va ser un periodista del setmanari Interviu qui el va trobar. Un altre cop, la família i el PST van fer una campanya pública de denúncia perquè es demanés la seva extradició que finalment es produí el 1990.
Emilio Hellín, amb una condemna de 43 anys, va obtenir la llibertat condicional el 1996. Va complir 14 anys de presó efectiva. Una vegada en llibertat condicional, es va canviar el nom d’Emilio pel de Luis Enrique i va crear una empresa de formació sobre tècniques forenses d’espionatge i rastreig informàtic que treballava pel Ministeri de l’Interior. En aquests cursos hi van participar policies nacionals, guàrdies civils, ertzaintzes i un mosso d’esquadra.
A més, treballa com a pèrit forense.
Quan aquests fets es van fer públics, gràcies a un reportatge d’El País, un altre cop la família, els antics companys i companyes i els partits sorgits del PST,
Corrent Roig i Lluita internacionalista van iniciar una campanya per demanar explicacions als governs espanyol, basc i català i denunciar el fet que, una persona amb els seus antecedents, formés policies i actués com a perit forense.
Tota la trajectòria d’Emilio Hellín ha mostrat que disposa encara de múltiples complicitats dins l’aparell d’Estat, després de més de 40 anys de l’assassinat de la Yolanda:
● Condemnat a 43 anys de presó, només n’ha complert 14 anys, tenint en compte les dues fugues, entre elles, la de Paraguai. No va ser condemnat per la fuga, perquè no es va fer constar en la sol·licitud d’extradició. Una persona amb el seu historial de fugues hauria d’haver complert totalment la seva condemna.
● Una persona, amb la seva trajectòria judicial i exmembre del BVE, no és normal que pugui canviar-se el nom tan fàcilment.
● La seva orientació laboral en llibertat l’ha tornat a posar en relació amb les forces de seguretat i amb l’aparell judicial. Ha hagut de disposar de molt suport per tornar a muntar la nova empresa. Com a perit forense, Hellín ha intervingut, molt sovint, en casos en què s’estaven jutjant membres del PP per causes de corrupció. A Catalunya, va intervenir en el cas de Laura Borràs, gràcies a la recomanació del seu advocat, Gonzalo Boye, perquè considerava que estava entre els millors.
Recordar la Yolanda és tenir present que la seva lluita continua vigent Escriu Mariano Aguirre en el seu llibre La Transición Sangrienta que «les víctimes de la violència política poden morir dues vegades: amb el seu assassinat i amb l’oblit». Setmanes abans i després, altres persones van ser assassinades per l’extrema dreta, però molts dels autors no van ser jutjats. Els de la Yolanda van anar a judici perquè la família i el PST van lluitar perquè així fos. Per Lluita Internacionalista, recordar avui la Yolanda és també recordar la seva lluita en aquell moment històric.
Avui ens convé recordar-la també perquè estem en un moment de remuntada a escala mundial de l’extrema dreta. I, ara com abans, continua tenint lligams amb l’aparell d’estat (l’Estat espanyol és un exemple de manual); avui com ahir, l’extrema dreta pretén debilitar les lluites de la classe treballadora, atacant primer els drets dels seus sectors més dèbils (minories, dones, migrants, col·lectiu LGTBI+); avui com ahir, nega els drets dels pobles com a Palestina i a Ucraïna.
La lluita de la Yolanda com a dona, socialista i basca continua vigent. Lluita Internacionalista la segueix portant.
Yolanda, fins al socialisme sempre!
1 de febrer de 2025
Andreu Pagès
Lluita Internacionalista
