Més de noranta dies han hagut de passar des de la DANA per què al mes de febrer s’haja pogut finalment accedir a zones de l’Albufera que encara romanen repletes de voluminosos, residus perillosos, tòxics i medicaments, degradant-se als camps de cultiu. Algunes d’aquestes zones han estat inaccessibles, tant per a les voluntàries que hem estat i continuem descontaminant la marjal, com per a les administracions i les màquines de les contractes de neteja de l’Albufera. Com ha sigut possible que, donada la situació d’emergència i la magnitud de l’impacte de la barrancada sobre la marjal i el llac de l’Albufera, pràcticament tota la zona dels vedats estiguera tancada? Perquè, malgrat viure una de les majors catàstrofes ambientals i socials al nostre territori, és evident que la caça és més important.
La caça, eixa activitat arrelada al nostre territori, amb registres històrics que es remunten a l’edat mitjana a l’Albufera, quan aquesta era el vedat més gran i prestigiós de la corona. Però, que amb la compra del llac per part de l’Ajuntament i la declaració de Parc Natural de 1986, va haver d’actualitzar-se: ja no es pot caçar (legalment) al llac, ni a les mates ni a illes de l’interior, però sí a les vora 14.000 hectàrees d’arrossars.
Així, actualment, hi ha 22 vedats de caça, municipals i privats, gestionats per societats de caçadors. En total més de 6.500 caçadors poden caçar pràcticament a tota l’Albufera (excepte el llac i les mates, i algunes zones de reserva) des d’octubre fins a principis de febrer. Finalitzant la temporada amb la setmana de cabiles, on es permet caçar les 24 hores durant set dies.
Enguany, a pesar de l’impacte de la DANA sobre el Parc Natural, l’administració autonòmica només va suspendre la caça els dies 9 i 10 de novembre. És a dir, amb la meitat nord de l’aiguamoll devastat i amb les àrees de reserva on descansen i refugien les anàtides desertes pels necessaris treballs de cerca de persones desaparegudes, en tota la temporada aprovada el 14 d’octubre, només s’ha restringit l’activitat un cap de setmana dels 14 que restaven des del 29 d’octubre fins al 2 de febrer.
A la resolució que va suspendre la caça eixe únic cap de setmana s’especifica la possibilitat d’ampliar-la en el temps, cosa que no va passar. També es recomana que, per tal de facilitar les tasques a encetar en l’entorn amb motiu de la catàstrofe del 29 d’octubre, romanen accessibles a vehicles i personal autoritzat els terrenys cinegètics que tinguen tanques o accés restringit.
Tanmateix, com hem avançat, la realitat ha sigut ben diferent. Els camins dels vedats han estat tancats al pas de personal i vehicles, la qual cosa ha dificultat l’anàlisi dels danys de la DANA en zones concretes i ha retardat l’inici de les actuacions de neteja i retirada de residus per part de les administracions locals, autonòmiques i estatals.
Motiu pel qual, des d’AE-Agró considerem que la Generalitat no ha actuat correctament en permetre una activitat incompatible amb l’escenari en què es troba ara l’Albufera, fent-ho a més amb una clara manca de sensibilitat i solidaritat amb les zones més greument afectades, les del nord.
És evident que falta un pla marc de la cacera a l’Albufera per ordenar esta activitat, tal com estableix el decret pel qual es defineix el PRUG, vigent des del 2004. També que la «gestió» dels vedats d’aquàtiques com la suma de vedats independents genera diferències significatives entre els plans cinegètics i conflictes entre els caçadors. Havent mostrat una gran insolidaritat els caçadors de les zones del sud respecte a les més afectades del nord; ja que, mentre uns miraven els camps plens de residus i fang procedents de les inundacions, els del sud després de 4 temporades amb un nivell baix de captures, el 2024-2025 han pogut gaudir de matar com quan ho feien a la dècada dels noranta (dades que encara no s’han fet públiques).
Esta situació, que s’explica pel desplaçament de l’avifauna cap a les zones més al sud de l’Albufera, on les afeccions per la DANA han sigut menors, ha obert titulars que lamentem i considerem molt desafortunats com el de la notícia publicada el 20 de gener al diari El Levante-EMV «El cierre de cotos por la dana dispara las capturas de aves en Sueca y Cullera «, que assenyalava que els vedats en estos pobles de la Ribera Baixa acaben la temporada amb un «molt bon sabor de boca» (la pregunta és si sap a plàstic o no, si han comprovat el contingut estomacal de les aus abatudes).
Tenim un parc natural amb moltes administracions i interessos diversos, però que ni per la situació més desproporcionada i agressiva que pot patir ha reduït de forma considerable la caça una sola temporada, i ha continuat permetent la caça nocturna i continuada (excepte un únic cap de setmana).
Des d’Acció Ecologista-Agró, per tot el que s’ha exposat, creiem que s’han de redefinir les condicions que afavoreixen a aquest sector de la caça, que tenen tots els privilegis de segles passats, i tal vegada, començar a plantejar l’anul·lació de la caça nocturna. Com, per exemple, han aconseguit els companys del sud, l’associació Amigos de los Humedales del Sur de Alicante (AHSA) al parc natural del Fondo i les Salines de Santa Pola, i a la zona humida del Fondo d’Amorós. D’aquests companys del sud només ens queda aprendre, per aconseguir una Albufera més sana i solidària amb els seus habitants més emblemàtics, les aus. Ja que, resulta del tot incoherent que, en ple segle XXI, es continue permetent la caça dins d’un parc natural protegit, inclòs en la Xarxa Natura 2000, que suposadament té com a objectiu la conservació de la biodiversitat. Alhora que des d’Acció Ecologista-Agró i altres entitats ecologistes treballem per protegir l’Albufera i la seua fauna, aquesta mateixa fauna és abatuda per milers de caçadors com si fora un recurs inesgotable i legítim per al seu entreteniment. La caça nocturna i la setmana de cabiles, amb morts contínues durant 24 hores, no només perpetuen la persecució d’espècies silvestres sinó que evidencien el privilegi atorgat a un sector minoritari que es resisteix a l’actualització ètica i ecològica del territori. Si la justificació de la caça se sosté en arguments de control poblacional, no deixa de ser paradoxal que, en un context de crisi ecològica i climàtica, la resposta continue sent la matança indiscriminada, en lloc d’invertir en polítiques reals de restauració i protecció de la fauna.
