El govern català s’entesta en donar crèdit a la mesa de diàleg. Per activa i
per passiva el Govern PSOE-IU/Podemos declara que no hi haurà ni
amnistia ni autodeterminació, l’alcaldessa Colau dels Comuns ho titllava de
“tonteries” i fins i tot la ministra d’Administracions Territorials es mofava de
si els independentistes encara no han après la lliçó. La mesa de diàleg
acompanya l’aterratge autonomista i monàrquic d’ERC i JxCAT, que enterra
l’1 i el 3 d’octubre.
Els 3.300 casos d’activistes pendents de judici ens recorden la seva lliçó:
l’estat espanyol és repressió i presó de pobles. Però ni abandonem la lluita
per la llibertat dels i les represaliades, ni oblidem ni renunciem a la
República Catalana, a la ruptura amb la monarquia borbònica i corrupta que
ens va imposar Franco.
Necessitem agrupar les forces. Però no es tracta de l’anomenada estratègia
transversal de l’independentisme, que no ens ha portat enlloc, sinó d’unir
totes les forces des del compromís amb la legitimitat i validesa de l’1 i el 3
d’octubre, recuperant la mobilització i començant per la defensa dels
companys i companyes amenaçats per la repressió. Ens cal una Trobada
nacional de totes les organitzacions, entitats i organismes de
defensa de represaliats/des i moviments per decidir un pla de lluita.
I no podem deixar de respondre alhora a la greu crisi econòmica. També en
aquest terreny ens trobem davant dels dos governs, que coincideixen en la
política econòmica que ha servit perquè les grans empreses ja obtinguin
beneficis (particularment alts a la banca , un 20% per sobre dels de 2019),
mentre la població treballadora viu un drama social. El drama dels avis i
àvies morts a les residències privatitzades i sense recursos. En plena
pandèmia més del 50% del pressupost de sanitat català acaba en mans
privades i en fons d’inversió. Més del 26% de la població catalana viu sota
el llindar de la pobresa, que segueix creixent, particularment entre infants,
jubilades i migrants. El suïcidi ja és el primer motiu de mort entre els i les
joves de 15 a 29 anys, la franja que pateix la manca de places públiques
d’estudis (sobretot d’FP), més del 40% d’atur i una precarietat
generalitzada (només 1 de cada 20 contractes és fixe a temps complet).
Les condicions laborals no deixen d’empitjorar: més atur, caiguda salarial
(3’6% menys que el 2019), mentre es dispara la inflació (3’3% interanual a
l’agost), menys seguretat a la feina com vam veure amb la mort d’en Xavi,
un treballador de 19 anys a l’empresa CIDAC de Cornellà. Malgrat la
davallada de l’activitat productiva, el 2020 hi ha hagut 79 accidents laborals
mortals: un 21% més que el 2019. Amb una autonomia catalana que lidera
el nombre de desnonaments, també en pandèmia. Aquest primer trimestre
de l’any a un ritme de 27 al dia. I la Generalitat els acompanya amb els
Mossos i una forta repressió contra els moviments solidaris. Ells són els
responsables dels suïcidis a Sant Ildefons de Cornellà o a Sants. Una crisi en
la que creix l’extrema dreta, els feminicidis i les agressions LGTBfòbiques.
Ara arriben els fons europeus i el primer acord entre els governs central i
autonòmic és l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, tot un exemple del que
entenen per economia “verda i sostenible”: destrucció del medi, més
contaminació, més totxana, això sí aplaudit per la gran patronal. Més
beneficis de les grans constructores a costa de la nostra salut i més deute
públic que pagarem nosaltres i com ja pretenen amb la reforma de les
pensions. Però l’organització de la resistència popular ha esquerdat els
partits polítics implicats en ambdós governs i ha ensorrat de moment el
projecte: una primera victòria que demostra quin és el camí.
No és possible afrontar el nou embat contra l’estat, i la implementació de la
república catalana, sense respondre a aquestes necessitats urgents de la
classe treballadora catalana. Ens cal fer el lligam entre les mobilitzacions
contra la repressió i en defensa de les llibertats i el dret d’autodeterminació
i les lluites per aturar governs i patronal, que volen que la crisi la paguem la
classe treballadora. La lluita contra l’ampliació de l’aeroport continua, la
defensa de les pensions contra la reforma i el Pacte de Toledo, la lluita per
evitar nous tancaments i acomiadaments, la de les subcontractes de Nissan
perquè tots els i les treballadores tinguin un lloc en la necessària
reindustrialització, contra els desnonaments i els preus abusius de la llum i
els serveis bàsics, en defensa de la sanitat i l’ensenyament públics, per la
regularització dels i de les immigrants, contra l’extrema dreta, en defensa
dels drets de les dones i dels col·lectius LGTBI.
Per això cal construir una alternativa política a l’autonomisme d’ERC i JXC,
lligada a la lluita obrera i popular: L’alternativa que ens porti a la república
catalana ha de ser construïda des de baix i des de l’esquerra treballadora.
Apostem des de la nostra participació a la CUP-Un nou cicle per guanyar
que sigui un instrument i motor per aquest necessari gir a l’esquerra, contra
les polítiques autonomistes i pro patronal del govern d’ERC i JXC. Aquesta
és la tasca.
Lluita Internacionalista
11 de septiembre: Construir la Alternativa desde abajo y a la
izquierda
El gobierno catalán se empeña en dar crédito a la mesa de diálogo. Por
activa y por pasiva el Gobierno PSOE-IU/Podemos declara que no habrá ni
amnistía ni autodeterminación, la alcaldesa Colau de los Comuns lo califica
de “tonterías” e incluso la ministra de Administraciones Territoriales se
mofaba de si los independentistas todavía no han aprendido la lección. La
mesa de diálogo acompaña el aterrizaje autonomista y monárquico de ERC
y JxCAT, que entierra el 1 y el 3 de octubre.
Los 3.300 casos de activistas pendientes de juicio nos recuerdan su lección:
España es represión y cárcel de pueblos. Pero ni abandonamos la lucha por
la libertad de los y las represaliadas, ni olvidamos ni renunciamos a la
República Catalana, a la ruptura con la monarquía borbónica y corrupta que
nos impuso Franco.
Necesitamos agrupar las fuerzas. Pero no se trata de la llamada estrategia
transversal del independentismo, que no nos ha llevado a ninguna parte,
sino de unir todas las fuerzas desde el compromiso con la legitimidad y
validez del 1 y el 3 de octubre, recuperando la movilización y empezando
por la defensa de los compañeros y compañeras amenazados por la
represión. Necesitamos un Encuentro nacional de todas las
organizaciones, entidades y organismos de defensa de
represaliados / as y movimientos para decidir un plan de lucha.
Y no podemos dejar de responder al mismo tiempo a la grave crisis
económica. También en este terreno nos encontramos ante los dos
gobiernos, que coinciden en la política económica que ha servido para que
las grandes empresas ya obtengan beneficios (particularmente altos en la
banca, un 20% por encima de los de 2019), mientras la población
trabajadora vive un drama social. El drama de los abuelos y abuelas
muertos en las residencias privatizadas y sin recursos. En plena pandemia
más del 50% del presupuesto de sanidad catalán acaba en manos privadas
y en fondos de inversión. Más del 26% de la población catalana vive bajo el
umbral de la pobreza, que sigue creciendo, particularmente entre niños,
jubiladas y migrantes. El suicidio ya es el primer motivo de muerte entre los
jóvenes de 15 a 29 años, la franja que sufre la falta de plazas públicas de
estudios (sobre todo de FP), más del 40% de paro y una precariedad
generalizada (sólo 1 de cada 20 contratos es fijo a tiempo completo).
Las condiciones laborales no dejan de empeorar: más paro, caída salarial
(3’6% menos que en 2019), mientras se dispara la inflación (3’3%
interanual en agosto), menos seguridad en el trabajo como vimos con la
muerte de Xavi, un trabajador de 19 años en la empresa CIDAC de Cornellà.
A pesar de la bajada de la actividad productiva, en 2020 hubo 79 accidentes
laborales mortales: un 21% más que en 2019. Con una autonomía catalana
que lidera el número de desahucios, también en pandemia. Este primer
trimestre del año a un ritmo de 27 al día. Y la Generalitat los acompaña con
los Mossos y una fuerte represión contra los movimientos solidarios. Ellos
son los responsables de los suicidios en Sant Ildefons de Cornellà o Sants.
Una crisis en la que crece la extrema derecha, los feminicidios y las
agresiones LGTBfóbicas.
Ahora llegan los fondos europeos y el primer acuerdo entre los gobiernos
central y autonómico es la ampliación del aeropuerto de El Prat, todo un
ejemplo de lo que entienden por economía «verde y sostenible»: destrucción
del medio, más contaminación, más ladrillo, eso sí aplaudido por la gran
patronal. Más beneficios de las grandes constructoras a costa de nuestra
salud y más deuda pública que pagaremos nosotros y como ya pretenden
con la reforma de las pensiones. Pero la organización de la resistencia
popular ha agrietado los partidos políticos implicados en ambos gobiernos y
ha derrumbado por el momento el proyecto: una primera victoria que
demuestra cuál es el camino.
No es posible afrontar el nuevo embate contra el estado y la
implementación de la república catalana, sin responder a estas necesidades
urgentes de la clase trabajadora catalana. Necesitamos hacer el vínculo
entre las movilizaciones contra la represión y en defensa de las libertades y
el derecho de autodeterminación y las luchas para detener gobiernos y
patronal, que quieren que la crisis la paguemos la clase trabajadora. La
lucha contra la ampliación del aeropuerto continúa, la defensa de las
pensiones contra la reforma y el Pacto de Toledo, la lucha por evitar nuevos
cierres y despidos, la de las subcontratas de Nissan para que todos los
trabajadores tengan un lugar en la necesaria reindustrialización, contra los
desahucios y los precios abusivos de la luz y los servicios básicos, en
defensa de la sanidad y la enseñanza públicas, por la regularización de los y
las inmigrantes, contra la extrema derecha, en defensa de los derechos de
las mujeres y de los colectivos LGTBI.
Por eso hay que construir una alternativa política al autonomismo de ERC y
JXC, ligada a la lucha obrera y popular: La alternativa que nos lleve a la
república catalana debe ser construida desde abajo y desde la izquierda
trabajadora. Apostamos desde nuestra participación en la CUP-Un nou cicle
per guanyar que sea un instrumento y motor para este necesario giro a la
izquierda, contra las políticas autonomistas y pro patronal del gobierno de
ERC y JXC. Esta es la tarea.
Lucha Internacionalista
