En els currículums educatius i en les programacions s’hi indica que l’avaluació a l’alumnat
ha de tenir caràcter continuat al llarg de tot el curs… i la Llei d’Educació de Catalunya també
eleva al 6% del PIB el pressupost que cal destinar a la partida d’ educació. Que la inversió
real no arribi ni tan sols a la meitat del que diu la mateixa LEC té un efecte en la manera
com realment s’avalua l’alumnat i, de forma evident, en la resta de tasques dels i de les
treballadores de l’educació pública. Hem passat més de deu anys suplint la manca de
recursos amb l’augment de la dedicació i l’esforç, responent a la responsabilitat que exigeix
la nostra feina.
La convocatòria de vagues d’aquest mes de març ha generat un canvi i ha fet adonar-nos
col·lectivament que suplir la manca de recursos amb la bona voluntat, és un gran error, un
parany. Les condicions humanes i materials necessàries no es poden substituir amb
sobreesforços ni, tal i com ens han volgut fer creure, amb projectes d’innovació pedagògica
que mai van acompanyats dels recursos necessaris.
Encara no tinc clar si el fet que en González Cambray hagi esdevingut el conseller
d’aquesta legislatura ha estat una desgràcia o una sort per a l’educació pública. Segurament
això dependrà de com acabi aquesta lluita. Ja fa molts anys que van començar a retallar i
tots els governs de torn han continuat finançant escoles privades, elitistes i segregadores de
l’Opus Dei, mentre la pública ha patit la reducció de grups i conseqüentment les sobre-
ràtios. El mateix president Aragonès, abans de ser-ho, va impulsar una llei que hagués
implicat un salt sense precedents en la privatització dels serveis públics. És a dir, el
desmantellament de l’educació pública el venim patint des de fa molt més temps que no pas
al Cambray. Però ha estat aquest conseller qui ens ha agraït el nostre sobreesforç amb
menyspreu i imposicions. I ha estat ell qui, amb la seva prepotència, ha fet vessar el got.
El conseller d’educació, en anunciar-se les convocatòries de 5 dies de vaga, va activar tota
l’artilleria mediàtica per fer creure la societat que només ens queixàvem per les vacances.
Per sort, les vagues convocades han socialitzat el conflicte i cada cop més gent sap que
estem lluitant per revertir més de 10 anys de retallades. Però cal explicar i estendre també
que estem en un moment clau. O les revertim o encara anirem a pitjor: a molts centres es
vol aplicar una retallada de la plantilla docent el proper curs (ja s’ha comunicat que no es
volen renovar les places dels reforços Covid). I, si no ho evitem, podem estar davant de la fi
de la immersió lingüística, tant per la sentència del TSJC, com per la modificació de la llei de
política lingüística que volen aprovar ERC, PSC i Comuns i que pot ser encara més letal per
al català que la pròpia sentència del 25%.
Ens diuen que no hi ha temps ni diners per dur a terme el retorn a l’horari lectiu anterior a
les retallades a totes les etapes per al proper curs. Però alhora imposen a corre-cuita un
avançament de l’inici del mateix que, de fer-se com està plantejat, suposarà una important
despesa addicional que anirà a parar a empreses privades enlloc de gestionar de manera
directa el lleure educatiu (aquesta internalització de les companyes del lleure permetria que
els diners que acaben en mans privades, anessin a millorar les seves condicions laborals,
tan precàries a dia d’avui). Justament, aquesta mesura, recorda molt al que hagués suposat
la Llei Aragonès. I posats a recordar: la vam aturar lluitant.
Els currículums educatius i les programacions també diuen que l’avaluació ha de ser
significativa, ara «competencial» (allò que implicita aquest terme dona per un altre debat),
és a dir, que es valoren els saber-fer aplicables a la pròpia realitat. Paradoxalment els
governs central i de la Generalitat pretenien, amb l’aprovació de l’Icetazo, sotmetre a les
companyes interines, que han demostrat curs rera curs aquest compeencialitat, a un procés
d’oposicions injust que les podia deixar al carrer, ja que les situava en igualtat de condicions
que gent sense experiència.
Gràcies a les mobilitzacions tindrem un concurs de mèrits d’accés a la funció pública, que
tot i que amb places insuficients i altres qüestions que continuen sent injustes i que
seguirem lluitant fins el darrer minut per millorar. Però un concurs de mèrits que, després de
(i a causa de) vàries vagues i una lluita incansable de moltes companyes interines i alguns
sindicats, sí serà possible. Es farà realitat allò que fa pocs mesos les administracions i altres
sindicats (per raons que també donen per un altre debat) ens deien que era impossible.
Fins fa poques setmanes el Departament deia també que era impossible el retorn a l’horari
lectiu anterior a les retallades per al curs 2022-2023. En canvi, després de les 5 vagues,
utilitza aquesta reivindicació com a xantatge i l’ofereix només per a primària, amb l’intent de
dividir les treballadores de l’educació pública. Fets com aquest mostren que les nostres
reivindicacions sí que són plausibles, fins i tot per al proper curs. El retorn a l’horari lectiu
previ a les retallades sí és possible, així com ho seran altres reivindicacions si exercim la
força de la vaga i de les mobilitzacions convocades.
Estem al tercer trimestre i s’apropa l’avaluació final. La majoria de nosaltres segurament
tenim la sensació de no haver pogut avaluar ni (el que és molt més important) atendre el
nostre alumnat com haguéssim volgut i com es mereix. Per això, i perquè som conscients
que malauradament les avaluacions finals condicionen el futur dels i de les nostres alumnes,
li donem especial importància. Però enguany, després de 5 vagues unitàries i històriques (i
algunes 3 o 4 més entre les convocades per l’estabilització de les interines i el 8M) i,
sobretot després de tornar a fer assemblees i dir-nos que no podem continuar així, som més
conscients que mai que, si no ho hem pogut fer millor, és per la manca de recursos que
patim. Justament per això, enguany, les proves finals més importants i les que més
determinaran el futur educatiu del nostre alumnat són les vagues que tenim per davant. Sí,
fer vaga suposa un sacrifici econòmic immediat a nivell individual. Però si les fem
col·lectivament, és a dir, si som prou treballadores qui les fem, les convertirem en la millor
inversió possible des del punt de vista dels nostres drets laborals i, també i sobretot, des de
la vessant pedagògica.
Per responsabilitat docent, la tasca més important que tenim d’aquí al final d’aquest curs és
convèncer al màxim de companys i companyes que ens hi juguem molt totes, que ens toca
fer-ho possible a totes i que ho podem aconseguir: si pressionem amb prou forces farem
possible un increment de recursos significatiu que ens permetrà atendre millor al nostre
alumnat ja des del proper curs. En el mateix sentit demanem el màxim suport a les famílies
secundant les vagues i participant de les mobilitzacions convocades: perquè segueix sent
igual de cert que «els i les nostres alumnes no tenen la culpa» . I precisament per això, ara
que podem guanyar, també és més cert que mai que «millor més dies de vaga que més
anys de retallades».
Dilluns 16 de maig de 2022
Pedro Mercadé (@pedromercade), docent al Prat i delegat de CGT Ensenyament
(@CGTEnsenyament)
