El 18 d’octubre va tenir lloc a França la vaga general convocada per
CGT, FO, FSU i SUD-Solidaires, així com per les organitzacions
juvenils i estudiantils franceses. Els i les treballadores de l’educació,
dels ferrocarrils, de les indústries química i aeronàutica, de les
escoles bressol, de la sanitat i de les residències de gent gran, van
ser els sectors més actius a la vaga. Al voltant de 300.000
manifestants van recórrer els carrers de 150 ciutats. Hi va haver un
centenar de bloquejos d’instituts i d’altres accions per part
d’estudiants de secundària. La mobilització exigia augments
salarials, la defensa del dret a vaga i en suport als treballadors de la
petroliera TotalEnergies, que es trobaven en vaga des de finals de
setembre.
Dos dies abans, el diumenge 16, una manifestació amb 140.000
participants recorria els carrers de París sota el lema “contra la vida
cara i la inacció climàtica”. La convocava la Nova Unió Popular,
Ecològica i Social (NUPES), coalició dirigida per Jean-Luc
Mélenchon, de França Insumisa juntament amb el Partit Socialista,
Europa-Ecologia-Els Verds (EELV) i el Partit Comunista. També
comptava amb el suport del Nou Partit Anticapitalista (NPA),
diverses associacions ecologistes i de solidaritat i algunes
federacions sindicals estudiantils.
La vaga del 29 de setembre i la de les refineries
El precedent a la vaga del 18 d’octubre cal buscar-lo a la jornada de vaga
nacional del 29 de setembre, per un salari mínim de 2.000 euros bruts,
augments salarials en funció de la inflació, el restabliment de l’escala mòbil
de salaris i pensions i per la igualtat salarial real entre dones i homes. Van
sortir 250.000 manifestants als carrers. Però uns dies abans, el 20 de
setembre, havia arrencat la vaga per salaris a dues refineries d’Esso-
ExxonMobil, i poc després a les de TotalÉnergies. El resultat va ser una forta
reducció del proveïment i llargues cues a les benzineres.
El Govern Macron i la seva primera ministra Élisabeth Borne, que s’oposa a
l’establiment de nous impostos als superbeneficis de les grans empreses,
dimecres 12 d’octubre va començar a obligar a treballadors en vaga a la
tornada a la feina sota amenaça de multes i penes de presó mitjançant
l’establiment de serveis mínims. Els sindicats van respondre amb demandes
legals contra aquestes mesures repressives contra el dret de vaga. Tot i que
aquestes mesures han permès obrir algunes benzineres, van provocar la
ràbia.
Les multinacionals Esso-ExxonMobil i TotalÉnergies van utilitzar els dos
sindicats que no participaven a la vaga per signar un acord: la CFDT i la
corporativista CFE-CGC, que són majoritaris en el conjunt de TotalÉnergies,
però no entre les refineries que estaven en vaga. A Esso-ExxonMobil l’acord
es signava el 10 d’octubre amb un augment salarial del 5,5% (més un punt
de primes) i a TotalÉnergies, l’acord és de 14 d’octubre un 5% per a tots els
salaris (més dos punts en primes).
A les dues refineries d’Esso Exxon Mobil els i les treballadores van votar
suspendre la vaga el divendres 14 d’octubre, després de 24 dies de vaga.
Però les assemblees de vaguistes de TotalÉnergies van rebutjar els acords i
van votar seguir la vaga, a tres refineries fins al 20 d’octubre, a les altres 2
fins al 27.
Els vaguistes exigeixen una pujada de salari del 10%, amb l’objectiu de
compensar la inflació (5,6% interanual al setembre), més una redistribució
dels superbeneficis. TotalÉnergies ha generat un benefici de més de 18.800
milions d’euros el primer semestre del 2022 i de 5.700 milions el segon. La
remuneració del seu president i director executiu Patrick Pouyanné va
augmentar un 52% aquest any, cosa que augmenta la indignació obrera.
La vigília de la vaga general del 18 d’octubre, el Ministre d’Economia i
Finances, Bruno Le Maire, llençava llenya al foc en afirmar que el moviment
social actual era “inacceptable” i “il·legitim” i cridava a “alliberar els dipòsits
de carburant i les refineries”, en una clara crida a la repressió. Li responia el
secretari general de la CGT Philippe Martinez “el Govern ha subestimat la
ràbia a les refineries, però també la ràbia general del país”.
Macron a la corda fluixa
Les direccions sindicals CGT, Solidaires, FSU i FO han convocat una jornada
de mobilització per al 27 d’octubre i una vaga per al 10 de novembre. A la
defensa dels salaris uneixen altres reivindicacions: reduir l’IVA dels
productes de primera necessitat, la pujada de pensions i dels
subsidis per desocupació amb la inflació, la baixada dels lloguers i
els preus dels carburants i energia, amb augment d’impostos a les
energètiques, suport al transport públic. Sense haver resolt el conflicte
de les refineries, s’espera que entri en lluita el transport ferroviari, mentre
comencen noves vagues a les empreses del sector aeronàutic d’Occitània i a
les centrals nuclears.
Macron tem un esclat social, motivat per la forta caiguda del poder
adquisitiu de les treballadores i els treballadors. Amb una inflació que es
manté al 5’6%, el Ministeri de Treball reconeixia que el salari mitjà mensual
«havia augmentat un 3,1% per al sector dels serveis, un 3,0% per a la
indústria i un 2, 6% per a la construcció”.
El Govern està en minoria parlamentària amb 250 parlamentaris (amb els
dos socis) sobre els 577. Per això Macron vol recórrer a una via exprés per
aprovar els pressupostos del 23. Mentrestant, hi ha una disputa per ser la
referència de l’oposició entre l’extrema dreta de Marine Le Pen (RN) que va
aconseguir 89 diputats al juny, i Jean-Luc Mélenchon de FI (75 diputats),
que diu que està “dibuixant la construcció d’un nou Front Popular que
exercirà el poder al país quan arribi el moment ”, al costat del PS (31).
Després dels pressupostos, Macron vol imposar una reforma contra les
prestacions per desocupació, i una altra de les pensions per augmentar-les
de 62 a 65 anys. Mesura que el 2019 va ser frenada per la mobilització
obrera i popular. Cal recordar que la lluita contra l’intent de Sarkozy d’elevar
l’edat a les pensions el 2010 va mobilitzar vuit vegades diversos milions de
treballadors i va tenir un pes decisiu en la pèrdua de les eleccions de
Sarkozy del 2012.
La mobilització obrera contra la inflació s’estén per Europa
França és a l’avantguarda en les lluites per salvaguardar el poder adquisitiu
dels salaris, però és arreu d’Europa on creixen les mobilitzacions amb
aquesta mateixa exigència. Abans de l’estiu, en el transport aeri a França i
Alemanya, també entre els treballadors/es dels ports alemanys del Mar del
Nord. A Gran Bretanya van ser els ferrocarrils i els portuaris de Felixstowe,
el major port de càrrega. També al metro de Londres, en els escombriaires
d’Edimburg o als Ferrocarrils Estatals Holandesos (NS). La llarga vaga de les
refineries a França i la vaga general suposen un salt cap endavant. A Itàlia i
Portugal hi va haver manifestacions multitudinàries. A l’Estat espanyol
milers van marxar en defensa de pensions i salaris a Madrid el 15 d’octubre.
Grècia es prepara per a una vaga general al novembre.
La defensa del poder adquisitiu de salaris i pensions és
imprescindible. Unir les lluites i la vaga general a cada país, amb
jornades de lluita europees. La inflació a la Unió Europea (UE) va
ser del 10,9%. A la Gran Bretanya, del 10,1%. L’elevació de preus
ha estat associada no a un excés de demanda, sinó a la realització
de beneficis astronòmics de les grans empreses. Cal frenar una
transferència de diners directes de les butxaques de la classe obrera
i els sectors populars a les empreses. Cal exigir l’escala mòbil de
salaris i pensions i indexar-los a l’augment de la inflació. Cal exigir
la intervenció del Govern sobre els preus dels productes de primera
necessitat, com ara l’habitatge i els subministraments bàsics, i la
nacionalització sota control obrer d’energètiques i de la banca.
22 d’octubre del 2022.
Josep Lluís del Alcázar.
