El 25 d’abril de 1707, fa ara 317 anys, els valencians vàrem patir la desfeta de la batalla d’Almansa. La victòria borbònica d’eixa guerra, va suposar l’eliminació dels Furs valencians, la imposició del sistema legal castellà i una particular virulència contra la població, exemplificada en la crema de Xàtiva, acabant amb unes institucions i un dret propi amb cinc-cents anys d’història. L’exemple paradigmàtic del trauma que això va suposar per al nostre poble és que la dita “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”, ha perdurat en el temps com a part de la saviesa popular valenciana. La nostra situació com a colònia interna començava. I malgrat això, resistirem.
Resistirem a tal punt que aquests intents d’acabar amb la identitat i institucions valencianes s’han seguit repetint durant el temps, sistematitzant-se amb especial importància amb la dictadura feixista de Franco. La prohibició de la nostra llengua, els atacs sense descans als nostres drets nacionals, culturals, polítics i socials, han sigut gairebé constants en els últims 300 anys. I malgrat això, resistim. Ara, tornem a afrontar un 25 d’Abril amb unes institucions valencianes en mans de l’extrema dreta colonial de PP i Vox com la Generalitat Valenciana o els principals ajuntaments del País.
Ara però, és després de huit anys on, per primera vegada en dues dècades, hi havia un govern favorable als interessos de la majoria del poble. Huit anys, que ens han de fer reflexionar sobre els límits de la política a les institucions si no es posen al servei de desfer tot un entramat colonial que ens subjuga als interessos de la corona borbònica. Sense assumir la colonialitat actual del País Valencià, és molt difícil fer unes polítiques públiques que milloren substancialment la situació vital dels cinc milions de valencians i valencianes, donat que les institucions estan creades precisament per a garantir la situació de control sobre la colònia. I sense transformar amb valentia la vida de la majoria social del poble és inevitable la seua desafecció, així doncs, tornant a una roda on els poders fàctics garanteixen que els sàtrapes de torn, als servei de la corona borbònica, estiguen al capdavant de les nostres institucions. L’exemple evident d’això, és que l’extrema dreta, col·lectivament, va perdre vots en les darreres eleccions.
Però les forces botàniques, en varen perdre més. El règim colonial borbònic del 78, per garantir-se el control total no ha dubtat en utilitzar totes les tècniques possibles a l’abast, com exemplifica el lawfare comés contra l’exvicepresidenta de la Generalitat Mònica Oltra, qui, després de dos anys sense poder demostrar res que puga imputar-la, ha rebut una sentència absolutòria. Un fet que mostra, no només la situació de subjugació colonial del País Valencià, si no també que no podem refiar-nos dels partits d’obediència espanyola, ni dels que anteposen les possibilitats de viure per les institucions, en comptes d’utilitzar-les per intentar transformar el nostre País Valencià. Així mateix, el sonat cas d’Oltra ens deixa algunes lliçons més, com també s’ha vist al Principat de Catalunya, i és que el lawfare no és un problema d’una part de la justícia, forma part intrínseca del règim colonial del 78.
Ara bé, l’actualitat judicial no tapa altres aspectes que ens fan retrocedir en drets i qualitat de vida, com la persecució a la nostra llengua a les escoles, la TV pública, i a la cultura en valencià per part del govern de PP i Vox al Consell, les rebaixes fiscals a les rendes més altes, les retallades socials que ja s’estan practicant, l’incompliment dels compromisos de pagaments de l’administració amb l’excusa del sistema informàtic i l’aposta per endurir les polítiques depredadores del territori (ampliació del port, megaplantes solars, etc.) i socialment (polítiques d’habitatge, privatització de la sanitat i control i centralització de recursos, retallades de plantilles, etc.).
Ni tampoc tapa l’ofensiva contra els tímids avanços que s’havien fet en temes del control de la gestió dels recursos públics o de la memòria democràtica. Ens trobem en el centre d’una ofensiva brutalment neoliberal de les dretes, amb l’agreujament dels biaixos ideològics espanyolistes i tardofranquistes.
I malgrat això, resistirem.
Arribades i arribats a aquest punt haurem de prendre en consideració quin volem que siga del futur de la nostra societat. Des de Decidim sempre hem defensat la conscienciació ciutadana, el Dret a Decidir, la necessitat d’un projecte per al País Valencià des de la societat civil organitzada, que derrote les dretes i l’espanyolisme en totes les seues expressions, que supere les necessitats econòmiques i electorals de les formacions polítiques.
Som terra d’acollida, de diversitat i defensa de drets col·lectius.
Les nombroses associacions en defensa de la natura, la llengua i la cultura, de la sanitat…. mostren el compromís del Poble Valencià amb la construcció d’un país més amable i just. També, som un poble solidari, com s’ha vist amb les nombroses manifestacions de suport al poble del que prové Sant Jordi, Palestina, patint ara mateix un genocidi per Israel, amb la connivència de la majoria dels poders fàctics d’Occident.
Apostem per partits, sindicats i entitats de la societat civil que no depenguen ni d’uns resultats electorals conjunturals, ni d’unes subvencions aleatòries, d’obediència estrictament valenciana i amb projectes d’intervenció en clau valencianista.
Apostem per una societat més crítica i autosuficient, més valenta i participativa, que recupere l’orgull de ser valenciana i valencianista.
Per tot això aquest 25 d’abril tornarem a eixir als carrers per a reivindicar-nos com a poble i per a cridar per la fi del jou del règim colonial borbònic del 78, mitjançant l’exercici del nostre Dret a Decidir, alhora que mostrarem la nostra solidaritat amb tots els pobles oprimits del món.
