El 27 de novembre, l’Operació Dissuasió de l’Agressió, llançada per una coalició militar liderada per HTS (Heyet Tahrir el Şam – Organització per a l’Alliberament del Llevant), va crear una nova situació que ha alterat els equilibris existents a Síria. Poc després de l’inici de l’operació, la coalició militar va prendre el control de tota la província de Idlib, així com de gran part de la província d’Alep, inclòs el seu centre urbà.
Fins al 3 de desembre, en comptabilitzar ciutats, pobles, i bases militars, la coalició havia pres el control de més de 200 assentaments prèviament sota domini del règim.
Paral·lelament, amb l’Operació Alba de la Llibertat, liderada per forces militars afiliades al SMO (Exèrcit Nacional Sirià) sota el patrocini de Turquia, les YPG (Unitats de Protecció Popular) es van retirar de la regió de Tel Rifat. A més, es van registrar enfrontaments militars entre les YPG, que formen part de les SDF (Forces Democràtiques Sirianes), i les forces del règim a la regió de Deir ez- Zor, on les SDF continuen el seu avanç militar.
Aquesta nova situació a Síria es produeix en un context marcat per l’Operació Tempesta d’Al-Aqsa, iniciada fa aproximadament 14 mesos per una coalició militar liderada per Hamàs, i el subsegüent genocidi perpetrat per l’estat sionista a Gaza, l’aprofundiment de l’annexió a Cisjordània i l’augment de l’agressió militar a la regió, particularment cap al Líban i l’Iran. Paral·lelament a la propaganda difosa pel règim d’Assad, Rússia, l’Iran i els seus aliats, amplis sectors de l’esquerra han interpretat aquests esdeveniments com una nova agressió orquestrada en secret per Israel i els Estats Units.
Els esdeveniments de l’última setmana a Síria representen, sens dubte, un punt d’inflexió important, i la velocitat vertiginosa dels esdeveniments ha generat un panorama difícil d’interpretar per a molts activistes i militants. No obstant això, sectors de l’esquerra que analitzen el procés des d’una perspectiva del “campisme” de l’estalinisme o culturalista han recorregut una vegada més a glorificar al règim d’Assad i a l’«eix de resistència» idealitzat en el seu imaginari.
En el seu famós article sobre la revolució de 1905, Lenin va titular la seva anàlisi «Noves forces i noves tasques». Des de l’inici de la revolta popular a Síria el 15 de març de 2011, com a part de les revolucions d’Àfrica del Nord i Orient Mitjà, ha passat un temps considerable. En particular, els últims anys han estat marcats per un procés en el qual el mapa de Síria semblava estar «congelat». Els recents esdeveniments no sols han acabat amb aquest procés «congelat», sinó que també han creat una «nova» situació mentre que les tasques continuen mantenint el seu caràcter «vell».
En aquest article, intentarem resumir les línies principals d’una política revolucionària i internacionalista des d’una perspectiva que aborda la situació actual com el resultat de «13 anys i mig + 1 setmana», en lloc de com una «sorpresa de l’última setmana».
Dinàmiques «externes» o «internes»?
El règim, amb l’ajuda massiva de l’Iran, Hezbollah i Rússia, va aconseguir recuperar en cinc anys les àrees que havia perdut, inclosa la ciutat d’Alep. Per tant, el fet que l’oposició militar hagi duplicat el seu control territorial en només sis dies és, a primera vista, un desenvolupament difícil d’entendre.
Aquest resultat és, sens dubte, el producte d’una combinació de dinàmiques externes i internes.
En primer lloc, la feblesa recent dels principals aliats del règim és el desenvolupament més evident. El govern de Putin està bregant amb les conseqüències de la seva fallida annexió d’Ucraïna. El règim dels mul·làs a l’Iran, sacsejat per l’aixecament revolucionari de 2022, enfronta l’agressió israeliana en el seu propi territori. Hezbollah, que combat l’agressió israeliana, ja no està en condicions d’oferir a Assad el suport paramilitar que proporcionava anteriorment.
Sense l’assistència militar i material d’aquests aliats, el règim mai hauria pogut sortir victoriós de la guerra civil.
És aquest atac obra dels Estats Units i Israel? Aviat abordarem la relació del règim amb l’imperialisme i el sionisme. Ara com ara, n’hi ha prou amb assenyalar el següent: ni els Estats Units ni Israel mai han donat a l’enderrocament del règim d’Assad ni la instauració d’un règim democràtic en el seu lloc. En canvi, sempre han preferit l’existència d’un règim d’Assad afeblit com a garantia per a la seva pròpia seguretat. El procés viscut des de 2011 està ple d’innombrables dades que sostenen aquesta afirmació.
Està Turquia darrere d’aquestes operacions? Fins fa poc, Erdoğan havia reiterat en nombroses ocasions el seu interès per reunir-se amb Assad. Ha fet un gir estratègic i permès aquestes operacions militars?
Malgrat les declaracions del govern en sentit contrari, considerant que les unitats que componen el SMO (Exèrcit Nacional Sirià) estan sota el patrocini de Turquia i els vincles implícits del govern amb HTŞ (Heyet Tahrir el Şam), sens dubte, aquesta possibilitat és plausible. Mentre els trols del règim promouen aquesta imatge en les xarxes socials, el principal beneficiat d’aquest canvi sembla ser el govern d’Erdoğan.
No obstant això, l’experiència dels últims anys ha demostrat clarament que no existeix una cadena de comandament directa entre el govern turc i aquestes forces. D’altra banda, que l’afeblit règim autocràtic dins i fora de Turquia lideri una aventura tan arriscada podria interpretar-se com una sobreestimació de la seva capacitat real.
El principal actor que no s’esmenta en totes aquestes avaluacions és, precisament, el mateix poble sirià.
Malgrat haver sofert una devastació extrema durant els últims 13 anys, i encara que molts vulguin oblidar-ho, el poble sirià continua existint!
Aquesta realitat continua sent l’únic factor que pot explicar els recents esdeveniments: el rebuig majoritari del poble sirià cap al règim d’Assad i el nivell extrem de descomposició al qual ha arribat el règim.
La dinàmica fonamental darrere de les extraordinàries pèrdues del règim està definida precisament per la fórmula «13 anys i mig + 1 setmana».
L’operació militar contra el règim està liderada per una coalició política reaccionària que abasta des d’islamistes radicals fins a nacionalistes.
Aquest lideratge és una manifestació de la degeneració de la revolució per part d’un front internacional contrarevolucionari. No obstant això, cap organització militar o política actua en el buit; sempre es forma dins de la societat en la qual opera. Els recents esdeveniments que han trastocat el mapa de Síria només poden entendre’s des d’aquest enfocament: d’una banda, el col·lapse d’un règim descompost que ha perdut la seva base social i que només ha pogut mantenir-se amb el suport militar de forces externes; per un altre, l’avanç militar d’una coalició política que, amb totes les seves característiques reaccionàries, reflecteix de manera distorsionada la legítima demanda del poble per l’enderrocament de la dictadura.
Aquest èmfasi en les «dinàmiques internes» torna a posar sobre la taula el règim d’Assad i les seves característiques fonamentals com a part essencial d’aquesta dinàmica.
És el règim d’Assad antiimperialista i antisionista?
En els comunicats i declaracions d’amplis sectors de l’esquerra sobre els recents esdeveniments a Síria, s’ha recorregut repetidament a qualificatius com a «bandes», «gihadistes» o «terroristes», sense abordar directament la naturalesa del règim d’Assad. En alguns casos, fins i tot s’ha afirmat que el règim d’Assad constitueix el «govern legítim» de Síria. No obstant això, la «legitimitat» de Bashar al-Assad com a president de Síria prové únicament del fet de ser fill de Hafez al-Assad, qui va arribar al poder mitjançant un cop militar en 1970.
La revolució de 2011, que va popularitzar l’eslògan «El poble vol la caiguda del règim!», va sacsejar els fonaments d’aquesta suposada legitimitat. El règim va sobreviure a la revolta convertint-la en una sagnant guerra civil, amb conseqüències devastadores: més de 500.000 morts, més de 10 milions de desplaçats interns i més de 5 milions de refugiats a l’estranger.
Al llarg de més de sis dècades en el poder, el partit Baaz i la dinastia Assad han mantingut relacions ambigües amb l’imperialisme i l’estat sionista. Per a il·lustrar-ho, n’hi ha prou amb assenyalar alguns fets recents. Malgrat la presència de tropes estatunidenques en el seu territori i dels continus atacs aeris d’Israel, el règim sirià no ha pres cap acció militar contra aquests actors.
En canvi, ha centrat els seus esforços en operacions constants contra Idlib, on, en els últims anys, han mort entre 30 i 200 civils cada mes.
És el règim d’Assad secular i amic del poble kurd?
El règim baazista ha utilitzat històricament les divisions sectàries per a facilitar l’opressió de les classes treballadores i ha estat un enemic acèrrim del poble kurd. Fins a l’inici de la revolució en 2011, uns 400.000 kurds en el nord de Síria no tenien documents d’identitat, ja que el règim d’Assad els havia negat la ciutadania.
La relació pragmàtica que va establir amb el PYD (Partit de la Unió Democràtica) va ser una concessió temporal per a mantenir-se en el poder. Fins i tot en els seus moments més febles, el règim d’Assad es va negar sistemàticament a reconèixer formalment l’estatus del poble kurd.
Encara que el règim d’Assad es presenta com una estructura secular enfront de l’islamisme radical, va utilitzar les divisions sectàries com a eina de control.
Durant la revolució, mentre omplia les presons amb activistes que exigien llibertat, va alliberar futurs líders d’organitzacions islamistes radicals com Al- Nusra i l’Estat Islàmic. A més, va evitar enfrontar-se directament a l’Estat Islàmic i va cooperar amb aquest en l’eliminació de l’oposició democràtica i laica.
Els clixés i simplificacions enganyen: La realitat és contradictòria i revolucionària
Tornant al punt inicial: els recents esdeveniments a Síria només poden entendre’s mitjançant la fórmula «13 anys i mig + 1 setmana». La «nova» situació a Síria ressalta novament la «vella» tasca: fer realitat la demanda de llibertat del poble sirià mitjançant l’enderrocament del règim d’Assad i l’expulsió dels seus partidaris del país. No obstant això, aquesta legítima aspiració no pot ser realitzada per l’HTŞ ni per les altres forces reaccionàries.
Per tant, continua sent crucial assegurar la unitat més gran possible entre les forces opositores i el poble kurd, així com reconstruir les organitzacions populars en les àrees alliberades del règim, tal com va succeir amb els antics comitès de coordinació locals.
Aquest esforç és vital per a avançar cap a una veritable emancipació del poble sirià.
5 de desembre de 2024
Atakan Citfci – Membre de la direcció del Partit de la Democràcia Obrera,
secció de la UIT-QI a Turquia.
