Fa anys que a la nostra ciutat es parla de la intel·ligència de la ciutat, que ve a ser el mateix que parlar de la intel·ligència de les coses. Edificis que generen dades, carrers informatitzats, càmeres que gestionen pandèmies. Però massa sovint s’omet que en el binomi entre coses i intel·ligència entra un tercer element: el propietari d’eixa cosa. Eixe oblit, intencionat, comporta que ens centrem només en la cosa: en què és eixa cosa, en el que fa eixa cosa i en com nosaltres podem definir el que faça eixa cosa. Així el centre d’interés deixem de ser les persones i les coses, els dispositius, passen a estar al centre. Aleshores nosaltres, els ciutadans, passem a estar sotmesos a l’interés d’aquests dispositius. El producte que hem comprat ja no és ell sinó que som nosaltres.
Això passa quan utilitzem les xarxes socials o els serveis de missatgeria electrònica. I passa quan la governança municipal es veu abduïda per l’ús acrític de la tecnologia. Quan ens diuen la ciutat intel·ligent, smart city hem de saber que es tracta pràcticament de deixar en mans d’empreses les decisions de la nostra autonomia. Deixar de veure als ciutadans com a ciutadans sinó com a consumidors i com a mers productes. I plantejar-nos què és el que ens suposa perdre privacitat, capacitat de decisió i acabar sent un producte d’una empresa externa pagada amb els nostres pressupostos.
Caldria deixar clar al nostre govern que no estem disposats a perdre la nostra autonomia i decisió. Que no oblidem que les coses fan si nosaltres li diem què han de fer. Així hem de tindre en compte a qui li comprem els dispositius, qui farà el manteniment d’aquesta infraestructura, qui portarà un seguiment d’aquests sistemes, qui accedirà a les dades i com. I a part el que ens preguntem és que nosaltres com a ciutadans podem deixar que tota aquesta inversió quede en mans externes. I que la nostra privacitat i el poder decisió quede disminuït d’aquesta forma. Si les gestionem, si el programari i tota la sèrie de dades que d’allà s’obtenen estan en uns estàndards oberts i són accessibles per a tota la ciutadania.
Diem que sí a la tecnologia, però no a qualsevol preu i de qualsevol forma. Sinó en forma d’intel·ligència col·lectiva, amb el treball dels ciutadans. Hi ha models de ciutat on el centre és el ciutadà, on tot passa pel treball col·lectiu, en empényer les empreses i productes locals. Volem ser subjectes, no objectes. Volem que la riquesa que generem amb les dades revertisca en el poble. És més, volem que siguem nosaltres els que decidim quina informació volem donar i quin ús en volem fer d’aquesta informació. Perquè és això ser intel·ligent.
