Miguel Lamas, dirigent de la UIT-QI
Emmanuel Macron va ser reelegit president de França en segona volta contra la
ultradretana Le Pen, amb una forta abstenció del 28% (la major des de l’any 1969,
després del maig francès) i un altre 6% de vot nul. El triomf de Macron no va provocar cap
festeig popular.
El diumenge a la nit, coneguts els resultats, els carrers de París estaven buits. El vot que
va rebre de sectors populars es va deure en gran manera al fet que volien evitar que
triomfi la ultradreta de Le Pen. Però en els dies previs a les eleccions va haver-hi
importants mobilitzacions estudiantils i obreres, amb la consigna “Ni Macron ni Le Pen”.
En primera volta, el candidat de centreesquerra Jean-Luc Mélenchon, de França
Insubmisa, havia tret 22% de la votació, Le Pen 23% i Macron 27%.
Per la part seva, Marini Le Pen va aconseguir en segona volta una considerable votació
de pagesos i obrers que odien a Macron perquè ha descarregat la crisi econòmica sobre
els treballadors.
Ara venen noves eleccions al juny per a triar al Parlament. Mélenchon aspira a guanyar
amb el suport del Partit Comunista (PC) i del Partit Socialista (PS), que eren molt forts i
han estat gairebé desapareguts en recents eleccions.
El PS, socialdemòcrata, va governar França durant anys. El mateix Macron, abans de ser
president, va ser ministre d’economia d’un govern del PG. I abans de ser ministre va ser
subdirector del gran banc Rothschild, associat a les transnacionals Nestlé i Pfizer.
Crisi econòmica, social i política
El marc general d’aquesta elecció són les conseqüències de la crisi econòmica
descarregada sobre el poble treballador en els últims anys. Macron va rebaixar els
impostos a les grans empreses, i va facilitar la precarietat laboral i els acomiadaments.
Aquesta situació va rebre la resposta amb grans mobilitzacions populars, com la de les
“armilles grogues” (contra l’augment de la benzina) i importants vagues.
La conseqüència política va ser un total i creixent descrèdit dels antics partits, des de la
dreta tradicional al centreesquerra del PS i el PC, que van governar o cogovernar.
Macron va sorgir i va triomfar en el 2017, diferenciant-se d’aquests vells partits, dient que
“no era d’esquerra, ni de dreta” i que anava a governar pragmàticament “sense ideologies”
per a “millorar l’economia”. Ara, novament en campanya electoral, va parlar de “protegir
els vulnerables”, quan en els últims mesos a França molts aliments de primera necessitat
han augmentat fins a un 85%, a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, sense que els
salaris augmentin.
També, i per motius semblants de ruptura amb els vells partits, va créixer l’extrema dreta
de Le Pen.
La necessitat de construir alternativa revolucionària
Lamentablement, les organitzacions que es diuen trotskistes, que es van presentar a
eleccions com el Nou Partit Anticapitalista i Lluita Obrera, van tenir una molt baixa votació
en primera volta. No van impulsar una unitat de l’esquerra revolucionària i dels
treballadors, que podria haver avançat en una alternativa visible per a les masses
oprimides que trenquen amb els vells partits.
Per a la segona volta, el candidat de centreesquerra Mélenchon, que va ser qui va
capitalitzar els vots d’esquerra, va cridar a votar “contra Le Pen”, sense dir res de Macron,
i ara projecta guanyar les parlamentàries per a cogovernar com primer ministre, d’acord
amb la llei francesa.
En l’immediat, el precari triomf de Macron fa possible i necessària la unitat per a la lluita
dels treballadors, exigint a les centrals sindicals un pla de lluita per les demandes més
urgents, d’augment salarial, no a l’augment d’edat de jubilació, defensa de l’ocupació,
contra acomiadaments, imposats a les grans empreses. Les manifestacions estudiantils i
obreres “ni Macron ni Le Pen” mostren la necessitat de construir una alternativa
revolucionària davant la crisi capitalista i política que viu França.
