El 16 de març passat Macron va imposar per decret la reforma del Sistema de Pensions
emparant-se en l’article 49.3 de l’última reforma constitucional. Aquest article permet a
l’Executiu fer reformes al sistema sense necessitat de l’aprovació del Parlament. El rebuig es va
expressar amb grans mobilitzacions al carrer, manifestacions de legisladors i sindicats.
Reproduïm la nota del 15 de març per a El Socialista d’Argentina.
La mobilització realitzada el 7 de març va ser la sisena i més gran de les massives protestes
contra la reforma de la llei de pensions que intenta aplicar el president Emmanuel Macron. El
dissabte 11 hi va haver una altra marxa nacional. A més, diversos sectors claus van anunciar el
començament de “vagues prorrogables” (és a dir, es mantindrien en vaga contínua decidida
per assemblees). Tot i això, el Senat va aprovar la reforma i van anunciar que s’aprovaria al
Parlament aquesta setmana.
La mobilització de dimarts 7 de març, convocada per vuit centrals sindicals, va ser de 1,28
milions de persones segons el Govern, i de 3,5 milions segons la central sindical CGT (700.000
només a París). És la protesta més gran en tres dècades. I és superior a la del 31 de gener, quan
es van mobilitzar 2,8 milions de persones.
Al final de la jornada, el front sindical va demanar a Macron una reunió “urgent”, perquè el seu
“silenci ja no és possible”. Però no només es va negar a la reunió, sinó que la proposta de llei
va ser aprovada al Senat.
Diversos sectors clau, com les refineries, els ferrocarrils i el sector energètic, van acordar
començar vagues prorrogables.
Les escombraries s’acumulaven als carrers de París i es van bloquejar els lliuraments de
combustible de les refineries perquè aquestes continuaven amb les vagues contra la reforma
de les jubilacions. També es va interrompre el subministrament elèctric i es va endarrerir el
manteniment d’alguns reactors nuclears.
Una altra mostra de la voluntat des de les bases de radicalitzar les mesures és que es van
organitzar piquets i bloquejos de carreteres a molts llocs del país.
Els sindicats també van recolzar les manifestacions convocades per dimecres 8 en motiu del
Dia Internacional de la Dona, així com les de dijous 9 arrel d’una crida dels estudiants, que
s’estan mobilitzant a tot França.
Ho intenten des de fa molts anys
La reforma de la llei de pensions no és només l’augment de l’edat de jubilació de 62 a 64 anys,
sinó que canvia les condicions i exigeix un mínim de 43 anys d’aportacions en un moment en
què cada cop més joves no tenen feines regulars. Dos de cada tres francesos, segons tots els
sondejos, s’oposen a aquesta reforma.
L’atac al sistema de pensions és una exigència dels capitalistes francesos des de fa dècades
abans de Macron. El primer intent seriós de la burgesia francesa de rebaixar les jubilacions va
ser el 1995 amb l’infame “Pla Juppé”, derrotat pel moviment de masses més important succeït
a França des del maig de 1968.
L’actual president Macron també ho va intentar el 2019-2020, provocant l’onada de vagues
més gran de les dues darreres dècades, incloent el moviment gairebé insurreccional de les
“armilles grogues” i una vaga ferroviària de sis mesos de durada que van obligar el seu govern
a retirar el pla de reforma de les pensions quan aquest ja havia estat aprovat pel Parlament.
Ara tot està pitjor amb la crisi capitalista
Tot i que Macron està més debilitat que el 2019, el capitalisme està més en crisi i pretenen que
la crisi la paguin els treballadors. El compromís de Macron és augmentar o recuperar els
guanys dels capitalistes francesos després de la pandèmia. Per això no es reuneix amb les
direccions sindicals per a discutir cap modificació. La llei de pensions és una part. Però no
només és la llei de pensions, també hi ha els salaris i les lleis laborals. D’aquí ve el
descontentament de milions de persones.
I avui a França el Govern continua dient que aplicarà sí o sí la reforma de les pensions.
Pels treballadors, les pensions tampoc no són l’únic problema que empitjora la seva situació.
La qüestió salarial davant els augments dels preus de l’energia i els aliments és també una
reivindicació central, tot i que els dirigents burocràtics de les centrals sindicals no ho estan
reivindicant amb l’argument que “la primera cosa” és que es retiri la reforma de les pensions.
És l’economia capitalista en conjunt, a França i al món, que està intentant fer pagar la seva
pitjor crisi a les i els treballadors.
La necessitat d’un pla de lluita
Tot i que les vuit centrals sindicals s’han unit, a més del moviment estudiantil, les direccions
sindicals burocràtiques segueixen sense aprofundir les mesures amb un pla de lluita, mentre
intenten negociar amb Macron, que es nega públicament a tota negociació.
Això planteja també la necessitat que, a l’escalfor d’aquesta gran lluita, treballadors,
treballadores i joves s’organitzin amb la perspectiva de conformar una alternativa socialista
revolucionària per un canvi de fons que acabi amb aquest desastre capitalista, per una
alternativa política per acabar amb el Govern de Macron, cap a un govern del poble
treballador.
És evident que, de forma immediata, per tal de derrotar el Govern i els seus plans, “el primer”
és preparar un pla de lluita endurint qualitativament les mesures, com ho plantegen sectors de
base amb les vagues (“reconduïbles”) que ja estan realitzant en el conjunt del país i també
amb bloquejos. I per això cal incorporar el conjunt dels treballadors, treballadores i joves, amb
les seves demandes, incloent-hi els salaris i plens drets laborals, per un pla econòmic del poble
treballador.
Des de la UIT-CI donem tot el suport a aquesta grandiosa lluita del poble treballador francès.
Per Miguel Lamas, dirigent de la UIT-CI
17/3/2023.
