En nom de l’objectivitat, no escric este article des dels sentiments o una posició partidista, ni tan sols des de la indignació per tant sofriment provocat davant la falta d’humanitat, estupidesa i insensatesa, de la que tant fem gala els éssers humans, amb l’agreujant que suposa la indiferència d’una gran part de la població, encara que diu no participar d’eixa falta d’humanitat, d’eixa estupidesa, d’eixa insensatesa.
Em limitaré a donar dades, confiant que la fredor d’questes, quede compensada per la claredat per a entendre el conflicte.
En la Palestina històrica, que formava part de l’Imperi Otomà a la fi del segle XIX, dins de la denominada Gran Siriana, la població majoritària era musulmana, sent els jueus el 5%.
La primera gran migració jueva a Palestina va vindre des de Rússia, on els jueus van ser acusats de participar en l’assassinat del tsar Alexandre II en 1881. Estes migracions comptaven amb el suport del sionisme, un moviment jueu que considera que el poble jueu constitueix una nació, i que davant l’antisemitisme europeu, necessitava un estat on refugiar-se, arribant-se a remenar diversos llocs, des de l’Argentina, Uganda o Moçambic.
En acabar la I Guerra Mundial, l’Imperi Otomà, aliat d’Alemanya, va perdre les seues possessions, quedant Palestina en mans de Gran Bretanya, que en 1917 (Declaració de Balfour, ministre d’Exteriors Britànic) va prometre l’establiment d’una llar nacional per al poble jueu en Palestina, amb la condició, que no es vera afectada la vida dels allí ja residents, cosa que evidentment no ha ocorregut. En eixe moment la població jueva, a penes arribava a l’11% del total.
Acabada la II Guerra Mundial, i després de diverses regirades àrabs i atemptats jueus, Gran Bretanya posa el problema en mans de l’ONU, que decideix dividir Palestina en dos territoris, adjudicant el 55% als jueus (que eren propietaris del 7% de la terra i constituïen el 33% de la població) i el restant 45% als palestins, deixant Jerusalem sota administració internacional, encara que posteriorment va ser annexionada il·legalment per Israel.
La partició de Palestina i la posterior proclamació de l’estat d’Israel, va provocar la Nakba (Desastre, Catàstrofe, en àrab), amb la mort de 13.000 palestins, l’èxode i exili de prop de 800.000 (que actualment, amb els seus descendents ja són prop de 5 milions) que es van establir en camps de refugiats, que encara existeixen, a Cisjordània, Gaza, Líban Jordània i Egipte, la despoblació de 400 localitats que van ser destruïdes o repoblades per jueus (només en el primer any de l’estat d’Israel, prop de 120.000 immigrants jueus es van acomodar en cases palestines).
A partir d’ací, l’expansió d’Israel a tot el territori palestí, ocupant tota Cisjordània, ha sigut imparable, amb la construcció de nombroses colònies de nous immigrants jueus, quedant la part adjudicada als palestins com una sèrie de reductes aïllats, vertaders guetos, perquè Israel té el control absolut de la mobilitat, mitjançant una infinitat de controls militars (Checkpoints, s’anomenen).
Segons dades de l’ONG israeliana B’Tselem, des de desembre de 1987 fins a setembre del 2023, han mort 13.400 persones, de les quals 11.658 eren palestins i 1.742 israelians. Eixa gegantesca asimetria en la correlació de víctimes, és encara més dramàtica si s’atén el nombre de ferits que s’han registrat des de 2008: Del total de 158.000 afectats, més de 152.000 són d’origen palestí.
Segons el Banc Mundial, les colònies jueves a Cisjordània (que representen el 15% de la població) controlen i tenen accés a més del 80% dels recursos d’aigua dolça. Per si no fora poc esta descripció de fets físics, existeix a més, tota una legislació israeliana que suposa un autèntic règim d’apartheid cap al poble palestí.
Un estricte i inhumà «sistema de control», que comprèn la contínua identificació, la segregació racial i religiosa, la contínua ampliació de les colònies jueves a la Cisjordània ocupada, l’ús de carreteres separades, el monstruós mur de separació, la llei de casaments excloents, l’aplicació de legislació civil als colons israelians de Cisjordània, mentre als palestins se’ls aplica la llei militar, l’abús de palestins com a mà d’obra barata, les desigualtats en infraestructures, la discriminació en l’accés a la terra.
Destacar la llei de “Presents Absents”, segons la qual, molts palestins no poden viure a les cases en les que havien viscut fins a 1948, encara que puguen demostrar que són els seus propietaris.
El govern israelià els qualifica de «absents» perquè no eren a les seues cases en un dia concret, i fins i tot encara que marxaren a la força. El Centre de Control de Desplaçats, un organisme radicat a Ginebra, va calcular en 2007, que hi havia entre 150.000 i 420.000 persones “presents absents” dins d’Israel, la gran majoria d’estos són musulmans (el 90%) i la resta (10%) són cristians.
Amb este panorama, continuen sent molts els que, encaridament, demanen la pau en Palestina. Peticions que moltes vegades arriben des d’emmoquetats despatxos institucionals o des de còmodes sofàs de casa.
Però la pau cal demanar-li-la a qui porta mantenint esta situació injusta des de 1948, quan es va partir Palestina en dues, per a regalar més de la meitat de la terra a jueus que venien de tot arreu del món amb l’excusa que un suposat déu li la “va prometre” fa 3.000 anys.
No hi haurà pau mentre continue el règim d’apartheid israelià, que tan pocs retrets genera, contràriament a l’ocorregut a Sud-àfrica.
No hi haurà pau mentre el poble palestí no tinga esperança. I és prou analitzar dades i lleis, per a deduir que, ara com ara, esperança no hi ha, i per tant, la pau és impossible. Tant costa entendre que qui ho ha perdut tot, actue com si no tinguera res a perdre?
Marc Cabanilles
Brigadista en Palestina
Membre de l’ong Help Solidarity Projects
