Cap altre estat del mon assisteix a la impunitat amb què actua Israel. De genocidis n’hi ha hagut molts, però pocs a la llum del dia i reivindicats obertament pels seus esresponsables.
Com és possible un genocidi a Gaza amb 100.000 víctimes entre morts, ferits i desapareguts en quatre mesos, que els dirigents polítics i militars israelians surten cada dia a proclamar davant les càmeres? La resposta és clara: Israel sap que és una peça clau per a l’imperialisme al Pròxim Orient, un lloc estratègic del planeta. Una peça clau en el funcionament del capitalisme global.
Israel és una aposta de l’imperialisme des de la seva fundació, el 1947-48, que va ser el resultat de la confluència de tres factors. El primer, la necessitat de l’imperialisme de torn (primer el britànic, després dels Estats Units) de tenir un portaavions en un lloc clau per al control de les reserves de gas i el petroli mundials i també per la seva ubicació privilegiada al mig les rutes del comerç internacional a través del canal de Suez. El segon, el sionisme, un moviment polític que aspira a crear un estat ètnicament pur només per als jueus, un projecte racista per definició. I en tercer lloc, l’enorme pes del capital financer en la fase actual i depredadora del capitalisme, que fusionava els interessos imperialistes amb els del sionisme.
Així, l’estat d’Israel només es pot entendre com un producte de la fase imperialista del capitalisme global. I no cal ser marxista per entendre-ho. El mateix Joe Biden ha dit en moltes ocasions que «Si Israel no existís l’hauríem d’inventar» i fa poc el nebot de Kennedy, Robert Kennedy Jr, assegurava que «Israel és el nostre portaavions», «els nostres ulls i les nostres orelles» al Pròxim Orient, a més d’una inversió molt rentable per a la indústria militar estatunidenca. L’estat d’Israel és l’únic estat que neix no com un apèndix, sinó com a part intrínseca de l’imperialisme dominant al planeta.
Ja Lenin explicava com en aquesta fase imperialista del capitalisme, el capital financer predomina i acaba controlant el capital industrial o comercial. Per això, des d’aquella posició privilegiada del capital financer, el sionisme ha teixit una potent xarxa d’empreses en el sector d’armament i seguretat. Empreses que avui venen a altres estats la tecnologia de blindatge de fronteres, policies, exèrcit… Armes en forma de míssils o en forma de programari de vigilància i espionatge, com Pegasus. Israel no és l’únic país que desenvolupa aquesta tecnologia, però sí l’únic que la ven al millor postor. I això s’explica per les característiques de l’economia d’ocupació. És possible per l’existència de milers d’exoficials de l’exèrcit que es jubilen molt joves i comencen una carrera al sector privat com a recompensa pels serveis prestats. I sobretot perquè Israel té un permanent banc de proves per desenvolupar la seva tecnologia militar: els milions de palestins que viuen sota ocupació a Gaza i a Cisjordània. La tecnologia israeliana té l’aval d’estar «provada en combat» contra tot un poble, ja que des del 1978 Israel no ha entrat en guerra amb cap altre estat. Això és el que fa rendibles empreses Elbit Systems, IAI o Rafael. El patiment dels palestins i les palestines es converteix en un negoci.
Cap altre estat ha rebut tants recursos dels Estats Units. Pel decenni 2019-2028 l’ajuda militar des de Washington a Israel prevista supera els 38.000 milions de dòlars. I a mitjans d’octubre, en plena ofensiva israeliana contra Gaza, Biden anunciava un paquet addicional de 14.300 milions més. Per això i encara que Biden veu com un sector jove i racialitzat pot retirar-li el vot i fer-li perdre les eleccions, continua posant per davant els interessos estratègics de l’imperialisme.
L’atac a Gaza i la crisi econòmica de 2009
L’esclat de la crisi del 2009 als Estats Units amb la fallida de Lehman Brothers colpejava l’estructura financera mundial.. Amb enormes recursos públics que han deixat un deute astronòmic, el capitalisme va aconseguir aplacar la crisi, però no resoldre-la. Encara 15 anys després la crisi, lluny de tocar fons, es pot reactivar en qualsevol moment.
La política de la gran burgesia i dels governs que li serveixen de descarregar-la sobre les espatlles de la classe treballadora mundial i els pobles, tensarà a l’extrem la lluita de classes.. Com als anys 30–en plena crisi i la depressió que la va seguir- aquests sectors de capital financer es preparen i promocionen l’extrema dreta. Una extrema dreta que inicialment ve a endurir la política policial i repressiva des de les institucions de l’estat, però que si la situació ho requereix també pot baixar a disputar el carrer, i, eventualment, transformar-se en feixisme.
Aquesta manifestació que podem veure amb Meloni a Italia, Bolsonaro o Trump, ara amb Milei també va fer que l’extrema dreta entrés en el govern d’Israel. Estem davant un fenomen mundial perquè la crisi també ho és. I també es manifesta en el cas d’Israel. Les reformes que volia imposar Netanyahu no diferien substancialment de les d’altres: subordinació de la justícia a l’executiu, retallades en la despesa social… les mateixes receptes que han introduït Erdogan o Putin, o les que prepara Milei. Als Estats Units hem vist fins on ha arribat la polarització entre Biden i Trump. També a Israel, mentre les tensions entre els dos sectors majoritaris del sionisme s’enfrontaven al carrer i en els tribunals, l’expansió de les colònies Cisjordània avançava més ràpid que mai, com també l’assassinat de palestins.
Tots els governs israelians, com a sionistes han sigut racistes, expansionistes…. però el govern de Netanyahu d’aliança amb la ultradreta ha anat un pas més enllà. Per la brutalitat d’implementar el que abans no s’han atrevit altres governs, encara que això posés en perill l’arquitectura de seguretat creada al voltant de l’estat d’Israel. El seu pla actual per a Gaza és l’expulsió dels i de les palestines, amb una massacre sense precedents en el passats 75 anys de colonització. I això posa en una situació molt delicada tots els seus socis internacionals, a aquesta xarxa imperialista que també coapta també els estats àrabs, començant per Egipte i Jordània i també els aliats occidentals.
Combatre el teixit imperialista que sosté l’estat d’Israel.
La lluita contra l’estat sionista i en defensa del poble palestí depassa d’un problema local o regional, és un qüestió central de la lluita de classes internacional. Per això milions han sortit al carrer com en poques altres lluites de solidaritat, perquè milions se senten interpel·lats, se senten palestins o palestines.
No esperem res dels estats de la regió que sovint s’han embolicat amb la bandera palestina per tapar les vergonyes davant el seu poble com fan els règims de Síria o l’Iran, que a l’hora de la veritat no fan res per la causa palestina. La dissociació entre les àmplies masses i els governs atrapats a les xarxes de complicitats és més evident que mai. Les contradiccions entre els governants afloren, perquè és massa fort i evident el que han d’empassar. La legitimitat de les institucions internacions està més en entredit que mai. Cauen les caretes del imperialisme i la superestructura sobre la que exerceix el poder.
El genocidi del poble palestí és un advertiment per a tots els pobles del planeta. Rosa Luxemburg ja plantejava els anys 20 del segle passat la disjuntiva socialisme o barbàrie. I el capitalisme va deixar molt clar que era capaç d’arribar a la barbàrie amb el nazisme I què és si no barbàrie capitalista el que veiem avui a Gaza? L’advertiment no és només pels palestins: és per tots els pobles del món. Per això tota l’extrema dreta s’alinea darrere de l’estat d’Israel.
La resistència del poble palestí, a un preu de vides i patiment elevadíssim, ens dona una oportunitat a tots els i les oprimides del món. No veure-la seria imperdonable. Només hi ha lloc per una actitud revolucionària: ser-hi a totes, sense treva, amb el poble palestí. Per ells i elles, però també per nosaltres mateixes i el nostre futur.
Vietnam va demostrar que la resistència en el front és imprescindible, però que la guerra també es determina a milers de kilòmetres de distància. Estats Units podia haver militarment arrasat molts cops Vietnam, però al final se li va fer indigerible la resistència interna i internacional de milions que sortien al carrer.
Les mateixes definicions sobre l’estat d’Israel apunten a com combatre’l. La lluita en defensa del poble palestí és antimperialista per definició, i també té una component anticapitalista en aquesta fase decadent de predomini del capital financer. Fent trontollar la llarga teranyina de complicitats i de silencis per fer sentir la veu del poble palestí. Perquè l’enfrontament entre l’estat d’Israel i el poble palestí és un enfrontament de transcendència mundial, cada Govern, cada ajuntament o cada universitat hi té la seva responsabilitat. La campanya de ruptura de relacions diplomàtiques i militars abasta tots els àmbits, perquè els tentacles dels interessos israelians s’escapen arreu. Perquè ja no es tracta de qui són i què fan els palestins, sinó de qui som i què fem nosaltres.
Layla Nassar i Josep Lluís del Alcázar
Lluita Internacionalista
