Diego L. Fernández Vilaplana
Professor d’Història a l’IES Andreu Sempere d’Alcoi
Fa un temps vaig tindre el plaer de tutoritzar un treball sobre la invisibilitat de les dones (també) a l’art. L’estudi posava de manifest com les artistes, i la seua obra, són menyspreades i arraconades a la col·lecció d’art de l’Ajuntament d’Alcoi, a les exposicions i al nomenclàtor. La situació als carrers de la ciutat és especialment sagnant. Hi ha molt poques dones, poquíssimes, més enllà de verges, monges i reines, que donen nom al viari. De fet, ens sobren dits d’una única mà per comptar-les. I, malauradament, cap pintora, compositora, escultora, escriptora o creadora mereix aquest homenatge, segons el curt enteniment de les corporacions que han passat pel consistori. La investigació de l’alumna, aleshores de batxillerat, va ser guardonada per les universitats valencianes i la notícia va tenir cert ressò als mitjans locals durant un parell de setmanes. El govern municipal, però, no va dir ni pruna. Si teniu una estona, podeu donar-li una ullada a l’enllaç: https://acortar.link/PMyeBX
Un any després de la seua mort (el 2020), i a proposta d’Esquerra Republicana, l’Ajuntament va decidir dedicar un carrer a Isabel-Clara Simó, la millor escriptora que ha vist nàixer aquest poble. Ja en té dos, a Castelló, un a Onda i l’altre a Vila-real, com ens va recordar recentment Carles Cortés. Però a Alcoi no, l’acord continua al calaix. L’Institut d’Educació Secundària Isabel-Clara Simó de l’Alcúdia de Crespins enarbora la seua obra. A Alcoi tampoc cap centre educatiu llueix la seua memòria des de la denominació.
Si preguntes, diuen que no hi ha cap criteri per atorgar aquestes distincions. Però quan va morir Camilo Sesto (el 2019) un carrer ben ample ja portava el seu nom des de l’any anterior. Ningú no va preguntar a les veïnes ni als comerços, ni tampoc van trobar cap problema postal en el canvi. Amb Isabel-Clara els entrebancs són insalvables. Per cert, la memòria d’Ovidi Montllor va haver d’esperar 18 anys a ser recordada al passeig del barri del Viaducte. Segons sembla, els ritmes administratius són uns per als intèrprets de balades romàntiques i d’altres si cantes en valencià, especialment si eres d’esquerres. I si eres dona l’expedient s’eternitza.
Ara proposen batejar, amb el nom de la genial escriptora de Júlia, un raconet de la plaça. Un espai sense pràcticament veïnat ni negocis. Un carreró estret al lateral del Teatre Calderón. Un lloc que no creuareu pràcticament mai en la vostra vida. I la proposta, no us cregau, no és del Partit Peculiar, que acostuma a arraconar la nostra llengua i a aquells qui l’empren per crear.
Hi ha espais ben dignes sense nom al centre de la ciutat (la Glorieta o la Plaça de Dins, per posar-ne dos bons exemples), carrers que incompleixen la llei de memòria democràtica que diu defensar el govern municipal (general Prieto i alcalde Boronat) i d’altres amb connotacions imperialistes reaccionàries (com la Hispanidad). Per no parlar del santoral que adorna la ciutat, la nostra, no la del Vaticà: tres dotzenes de màrtirs cristians, a més de papes, capellans, beatets, mossens i bisbes.
Però després de quatre anys no han trobat millor emplaçament per a Isabel-Clara. El missatge és ben clar. Si eres dona i escrius en valencià, no mereixes més que un trosset del viari. Res significatiu, cinquanta metres. Un carreró amagat que dona al barranc. Per als homes… avingudes, alberedes ben importants, de huit-cents metres, si cantes en castellà.
